AQUESTA SETMANA 
"Esperit, cap on guies les nostres Esglésies?"
Document en commemoració del 25è aniversari del Concili Provincial Tarraconense
Eduard Brufau 21/01/2021

Ara fa un any les diòcesis catalanes havien de commemorar els 25 anys de la celebració del Concili Provincial Tarraconense, i fer-ne un balanç tenint en compte els canvis profunds de la societat en aquest quart de segle. L’aparició de la pandèmia, tanmateix, va obligar no només a ajornar-ho, sinó a adaptar a la nova i inesperada situació sanitària el missatge que es volia fer arribar als fidels. No ha estat fins transcorregut un any sencer, concretament aquest 21 de gener, festa dels sants màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi, que els bisbes catalans han pogut commemorar aquest aniversari amb una eucaristia solemne a la catedral de Tarragona i amb la publicació del document Esperit, cap on guies les nostres Esglésies?.

 L’Església davant la crisi sanitària, social i espiritual

L’escrit, com no podia ser d’una altra manera, dedica uns quants paràgrafs a parlar de la pandèmia de coronavirus i dels greus efectes, sobretot econòmics, que aquesta emergència sanitària té en tots els àmbits de la societat, inclosa l’Església. Però els bisbes no es limiten a assenyalar els perjudicis més evidents i materials d’aquesta situació, sinó que alerten que aquesta crisi no fa més que aprofundir-ne una altra de prèvia i no tan evident, però igualment perjudicial, que afecta tot Occident: la buidor espiritual. Per als prelats «aquesta crisi ve acompanyada d’un desencís existencial, que buida per dintre la persona (...) En aquest sentit, pensem que és l’hora de retrobar la dimensió espiritual mitjançant l’amistat amb Déu i la pregària, i alhora aprofundir en la dimensió social de la fe (...) En aquest camí ens hi ajudarà de ben segur la darrera encíclica del papa Francesc, Fratelli tutti, que cerca fer-nos “capaços de reaccionar amb un nou somni de fraternitat i d’amistat social que no es quedi en paraules”(FT, 6). (...) Pensem que aquest temps de pandèmia és un temps oportú, un kairós, per escampar i comunicar, de paraula i amb les obres, la bona nova de l’Evangeli. Aquesta era la proposta de fons del Concili Tarraconense de 1995 i continua essent un objectiu vàlid, vint-i-cinc anys després».

En abordar el Concili Provincial, els bisbes subratllen que no es va tractar d’un fet aïllat, sinó encarnat dins de l’Església universal, i més concretament en consonància explícita amb el magisteri immediatament anterior, de forma especial el Concili Vaticà II: «A trenta anys de la cloenda del Vaticà II, el Concili Provincial Tarraconense esdevé un acte de recepció d’aquell, en les seves paraules i en el seu esperit. Es podria dir fins i tot que, en les nostres diòcesis, el Concili Tarraconense és el punt culminant de la recepció del Vaticà II. El Concili promogut per l’inoblidable papa sant Joan XXIII va desvetllar un gran entusiasme en les Esglésies amb seu a Catalunya, les quals s’hi adheriren cordialment i s’esforçaren per aplicar-lo des del primer moment. Entremig, però, hi ha un document papal, l’Exhortació apostòlica del papa sant Pau VI, Evangelii nuntiandi (1975), que determina el primer capítol del Concili Tarraconense i, en general, tot el plantejament de la nostra assemblea conciliar.»

Una Església que escolta l’Esperit i estima els pobres

El nou document episcopal descriu el Concili Provincial Tarraconense com un «do de Déu», perquè l’acció humana més genuïna només pot tenir lloc si prèviament el cor s’ha obert a escoltar la Paraula que ve de dalt: «La pregunta del llibre de l’Apocalipsi —“Esperit, què dius a les Esglésies?”— va ser assumida com la primera idea-guia del Concili Tarraconense. I ara mateix, en ple segle XXI, aquesta pregunta constitueix una interpel·lació a les nostres deu Esglésies diocesanes (...) per tal que discerneixin la seva hora i comprenguin el moment en el qual viuen. (...) A vint-i-cinc anys d’aquest esdeveniment, és convenient de plantejar-se alguns elements de l’acció pastoral de les nostres deu diòcesis.»

Al llarg de l’escrit, els bisbes constaten la transformació accelerada i profunda del món aquests darrers anys, i les conseqüències que ha tingut per a la fe cristiana: «Amb la irrupció de diversos fenòmens culturals i socials de gran abast, com la globalització, la secularització i la revolució tecnològica, ha augmentat la indiferència religiosa i ha eclosionat una religiositat individualista. Això vol dir que, en el marc d’una societat líquida, s’han trencat moltes de les cadenes de transmissió “natural” de la fe, sobretot dins les famílies, i les opcions religioses han passat a dependre de les decisions d’un individu que s’afirma a si mateix, se sent sol i es troba orfe de Déu. La categoria dels “allunyats”, ben present en el Concili Tarraconense, s’ha convertit en la categoria dels “indiferents”

Davant d’aquesta situació, el document es planteja com hi respon l’Església, i fa una necessària autocrítica: «Cal que reconeguem la nostra manca de vigor a l’hora de comunicar i de viure l’Evangeli de Jesús. L’esperit del temps, caracteritzat per l’individualisme i l’exaltació del propi “jo”, també fa forat, sovint de manera imperceptible, en els qui es manifesten cristians.» I alhora els bisbes adverteixen contra el desencís tot assegurant que «si (...) el món necessita sobretot testimonis, no podem convertir-nos en profetes de calamitats (...)».

Per aquest motiu els pastors de les diòcesis catalanes assenyalen que avui l’Església ha de ser missionera, i que això implica no només als ordenats, sinó tot el poble de Déu: «cada batejat és un “deixeble missioner”, tal com subratlla el Papa Francesc en l’Exhortació Evangelii gaudium (119-121): “tot cristià és missioner en la mesura en què s’ha trobat amb l’amor de Déu en Crist Jesús.”» El document indica que el conjunt de l’Església ha de passar per una conversió pastoral, que ha de beure de la Paraula de Déu i dels sagraments, i que ha de dur els cristians a concretar l’amor de Déu en l’atenció als pobres: «L’Església es comprèn a si mateixa com a pobra i mare dels pobres perquè s’emmiralla en Jesús, el seu Senyor. Així ho llegim a la Segona carta als Corintis: “Ell, essent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa” (8,9) ». Per aquest motiu els prelats assenyalen que «mirats amb els ulls de l’Evangeli, els pobres no són casos socials que caldria “assistir”, sinó persones amigues de les quals cal tenir cura. Els pobres, com diu sant Joan Crisòstom, han de seure al primer lloc, (...) les seves ferides són equiparables a les ferides de Jesús, i per això ens apropen a Aquell que va donar la seva vida per tots nosaltres.»

El nou document acaba fent una crida a la comunió eclesial, a enfortir el sentit de comunitat de fe, és a dir, d’Església, i anima tots els creients a ser sal de la terra i llum del món: «Al cap de vint-i-cinc anys volem subratllar una vegada més allò que el Concili Provincial Tarraconense desitjava promoure: “una mentalitat i una espiritualitat de comunió” (resolució 120). El treball interdiocesà requereix, com afirma la mateixa resolució, “l’esperit de comunió i de pertinença a l’Església”.»

Per tot plegat, els bisbes insisteixen que «la concreció del camí conjunt de comunió entre les deu Esglésies diocesanes amb seu a Catalunya passa per la consolidació de la unitat pastoral entre elles, entesa i viscuda amb esperit de comunió interdiocesana i de coordinació pastoral».












  El Rosari   Cant de la Salve
  Laudes   Vespres
  Completes   Missa Catedral
  Missa Montserrat
Urgell Solsona Vic Lleida Tortosa Tarragona San Feliu de Llobregat Terrassa Barcelona Girona
  INTRANET