El bisbe Xabier Gómez ha tornat aquest dilluns 28 de setembre a la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat després d’acompanyar els 720 pelegrins de l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes de Barcelona, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa durant la seva peregrinació al santuari Lourdes, que ha coincidit amb la visita del papa Lleó XIV. El bisbe ha valorat aquesta experiència en una entrevista aquest dimarts al programa El matí a Ràdio Estel, on també ha abordat alguns dels principals reptes socials que marquen l’actualitat, com són la crisi de l’habitatge, la situació migratòria a Ceuta i els nous Corredors d’Hospitalitat impulsats per les diòcesis catalanes.
Quina valoració fa d’aquest pelegrinatge a Lourdes, que ha coincidit amb la visita del papa Lleó XIV?
Com deia el bisbe Javier Vilanova, crec que ha estat un regal, perquè acompanyar els malalts i conviure uns dies amb les persones amb malalties, amb discapacitats, sempre és un regal que ens ajuda a recordar la nostra humanitat i que, a més, aprenem molt al seu costat i amb els seus familiars i voluntaris, hospitalaris. Això només ja és una lliçó de vida. Després hem tingut la sort de coincidir amb la visita del Sant Pare, que ens ha animat a seguir el missatge que la Mare de Déu va donar a Bernadeta.
El papa Lleó XIV s’ha referit recentment a la crisi de l’habitatge arran del cas de Maricarmen Abascal. Quina reflexió en fa?
Hem de reconèixer que venim de molts anys amb un problema greu, molt greu, que és el problema de l’accés a l’habitatge, que hauria de ser un dret i que, a més a més, diuen que està garantit per la Constitució, però que de fet no es realitza. És un problema que afecta tota la població, les persones amb vulnerabilitat, els joves… I, a més , també ho veiem aquí: ahir vaig sentir alguna declaració d’algun portaveu d’un grup polític que deia que la culpa de tot la tenien les persones migrades. Quina cosa més absurda!
A Catalunya, a casa nostra i aquí a Barcelona, es veu clarament que hi ha una relació també entre altres factors —no dic que sigui la causa principal—, com la pressió dels pisos turístics, que desplacen els veïns de tota la vida, i la gentrificació de les ciutats.
Com deia el Papa, hi ha un problema sistèmic de l’habitatge. La gent no pot pagar el lloguer i viure, ni la classe mitjana ni la classe treballadora, i per descomptat les persones amb menys ingressos. És un problema que les diferents administracions públiques hauran de mirar la forma de resoldre’l.
“En el seu moment, quan es va anunciar l’acord entre la Generalitat i la Conferència Episcopal Tarraconense va ser un titular molt colpidor, però ara hem de passar dels titulars a la realitat”
L’Església vol fer la seva aportació en aquest àmbit. Com està l’acord entre la Generalitat i la Conferència Episcopal Tarraconense per construir habitatge social en immobles de l’Església?
Les diòcesis van nomenar, i la Generalitat també, els interlocutors per poder entomar aquest tema, però va molt lent, i encara no ha tirat endavant. Encara hauríem de concretar molt més aquestes possibilitats que des de la realitat de cada diòcesi es poden oferir. No es tracta només de transformar rectories o immobles, sinó també allà on es pugui oferir el terreny, el sòl, per construir o el que sigui. En el seu moment, quan es va anunciar va ser un titular molt colpidor, però ara hem de passar dels titulars a la realitat.
I en el cas del bisbat de Sant Feliu de Llobregat?
No som una diòcesi que tingui moltes propietats, en tenim poques. Els espais tots han d’estar al servei prioritari de l’evangelització. Tenim rectories sí, però les fem servir. Les diòcesis han de garantir que els espais s’utilitzin, perquè una manera també de viure la pobresa és ser responsables del patrimoni.
D’altra banda, hi ha moltes parròquies que no tenen fons d’ingressos i de vegades un petit lloguer les pot ajudar, perquè no estem jugant amb la dinàmica del mercat. Normalment, quan tenim una rectoria llogada, sempre posem un lloguer mínim, gairebé social, però aquest petit ingrés permet a la parròquia anar fent, si és una parròquia petita.
Què demanaria a les administracions públiques davant de la crisi de l’habitatge? Caldria un pacte d’Estat?
No es tractat d’aconsellar les administracions públiques, però sí que penso que hauríem d’escoltar la crida que el Sant Pare està fent, ara a França i abans a Catalunya, de demanar diàleg. Que les administracions públiques i els partits polítics es posin a dialogar i que posin al centre la necessitat real de la gent, la dignitat de les persones, la justícia social.
Cal capacitat de diàleg, posar al centre la dignitat humana, el bé comú, la justícia social i oblidar-se una mica dels interessos electorals. En aquest moment, l’emergència humanitària i l’accés a l’habitatge, demana això, estar amb una alçada de mires per sobre dels interessos partidistes, per posar al centre la dignitat de les persones, el bé comú, la justícia social.
“Les lectures partidistes predominen sobre la realitat i les necessitats reals de la població de Ceuta i de la població migrada”
Parlem ara de Ceuta. Quina és la situació pel que fa al respecte a la dignitat de les persones i als drets humans?
Penso que també està fallant el mateix. Davant de l’important desafiament de la crisi humanitària arran d’aquesta arribada massiva, de la qual tampoc no tenim tota la informació, crec que hi ha una cosa molt important, i és que les lectures partidistes predominen sobre la realitat i les necessitats reals de la població de Ceuta i de la població migrada.
Perquè, si no, no s’entén. Per què no han pogut, no s’ha dut a terme el trasllat de les persones amb més vulnerabilitat, de les dones, de les noies, de les nenes, dels menors, en altres centres de la península, en espera que es puguin resoldre després els seus expedients?
Ara hi ha una situació de bloqueig, i això no contribueix a la convivència. I jo crec que això demostra que hi ha coses que encara no funcionen bé. I sobretot penso que en aquest cas de Ceuta també ha predominat, i encara predomina, un ús partidista d’un greu problema de convivència i d’humanitat.
Vostè va reclamar “veritat i responsabilitat” davant d’aquesta situació. Per on passa aquesta crida?
La veritat és que jo crec que tots tenim el dret, i sobretot els ciutadans de Ceuta, de saber què va passar, què és el que va fer possible aquesta arribada massiva, d’aquesta gentada de persones que arribaven a Ceuta amb el somni de millorar les seves vides, i després el tema de la veritat és també això: com afrontem aquest desafiament, aquesta crisi humanitària. També s’ha de tenir aquesta capacitat de poder empatitzar amb la ciutadania de Ceuta. Però la veritat i la responsabilitat passen perquè ni els veïns de Ceuta se sentin abandonats ni les persones migrades, ni menors, en aquest cas, se sentin abandonades.
“Nosaltres, com a Església, volem acollir”
Quina importància tenen els Corredors d’Hospitalitat que han posat en marxa les diòcesis catalanes?
És un gest petit, és un gest profètic, és una manera de dir que nosaltres volem acollir. Perquè fa molts anys que a Catalunya sentíem molt això de “volem acollir”, i ara molta gent ha canviat el “volem acollir” pel “no volem persones d’origen estranger”.
Nosaltres, com a Església, volem acollir. Volem ser acollidors, volem posar la dignitat de la persona humana al centre i volem contribuir també a la solidaritat amb altres diòcesis i Esglésies que necessiten aquest ajut. Per a nosaltres, aquest gest dels Corredors d’Hospitalitat és sobretot una crida que apel·la a les consciències de les persones, dels nostres germans feligresos de l’Església catòlica, per recordar-los el primat, la primacia de la caritat.
Davant d’una persona migrada o refugiada, davant d’aquests nois que acaben de complir els 18 anys i estaven al carrer, nosaltres apel·lem a les nostres consciències i, en coherència amb el que hem après a l’Evangeli, acollim, oferim segons les nostres possibilitats oportunitats per a aquests dos joves que han arribat aquí a Piera, com en altres centres de l’Església que acullen i que donen oportunitats a altres joves que també estan fent aquest camí cap a l’autonomia, cap a arrelar-se i per poder guanyar-se la vida.
El preocupa que el discurs contrari a la migració i a l’acollida vagi guanyant espai entre els mateixos catòlics?
Sí, és preocupant. És preocupant perquè això no és de Déu. Aquesta divisió, aquest enfrontament, aquesta violència no ve de Déu. I davant d’aquesta realitat, que també té múltiples orígens, torno a afegir-me a les paraules del Sant Pare quan ens cridava i ens convidava a desarmar els cors i a desarmar la paraula.