“Venim molt emocionats i plens d’una gran alegria, la veritat.” Així ha definit el bisbe auxiliar de Barcelona, Javier Vilanova, els sentiments dels 720 pelegrins catalans —de les Hospitalitats de la Mare de Déu de Lourdes de Barcelona, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa— que han participat en la peregrinació a Lourdes, i que aquest dilluns ja tornen cap a casa. En una entrevista telefònica amb la periodista de Catalunya Cristiana Carme Munté, Vilanova ha repassat els moments viscuts durant aquest cap de setmana al santuari, marcat per la visita del papa Lleó XIV, i ha parlat del missatge del Sant Pare sobre la dignitat de les persones que pateixen i la crida a convertir-los en “missioners d’esperança”.
On es troba ara mateix? Recordem que el pelegrinatge finalitza avui.
Estem fent camí ja cap a casa, ara passem per la zona de Tolosa. Tots venim molt emocionats i plens d’una gran alegria, la veritat. Sempre és històric estar prop de la Mare de Déu, però estar amb la Mare de Déu i amb el Sant Pare alhora realment ens ha omplert el cor de forma immensa.
Què ha significat per als pelegrins catalans aquesta coincidència a Lourdes amb el Sant Pare?
Ha sigut un regal del Cel. La Mare de Déu ha tingut una mirada de preferència, diríem, de cara a les Hospitalitats de Barcelona, Terrassa i Sant Feliu de Llobregat. Ens hem sentit afortunats que justament en els dies que teníem aquest pelegrinatge de l’Hospitalitat es trobés el Sant Pare amb la Mare de Déu aquí a Lourdes. Ha sigut una gràcia que la recordaran tots els que han vingut per tota la vida. Ha sigut un moment històric.
“Els malalts no sou un pes, sou el cor bategant de la humanitat”
Un dels moments més destacats va ser la visita del Papa al centre d’acollida Notre-Dame, on s’acullen els malalts i les persones amb discapacitat. Lleó XIV els va parlar de la dignitat inalienable de la persona humana i va demanar que es vetlli per la persona sofrent i no se la suprimeixi. Què va significar escoltar aquestes paraules?
És un clam a la vida. Davant d’una situació en què veiem que s’aproven lleis en contra de la vida, en el moment en què veus que la vida es posa en perill o s’aparta, el Sant Pare ha volgut posar al centre de tot la seva importància. Com ha dit, no és normal que llevar la vida pugui ser una cosa normal a la nostra societat. Aquí ha volgut posar al centre, per exemple, la persona malalta. A l’homilia de diumenge al matí ho va dir d’una forma molt bonica: “Els malalts no sou un pes, sou el cor bategant de la humanitat”.
Sentir aquestes paraules és sentir que tant els malalts com les persones amb discapacitat són un tresor preciós també per a l’Església. No és només dir-ho, sinó també la força i la valentia amb què el Papa ho està dient. Un bisbe de França que estava al meu costat ho deia: el Papa diu amb molta fermesa les coses i també amb molta naturalitat. Al final, no deixa de ser una veu d’esperança i també una veu profètica davant d’un món on la vida vol ser apartada perquè sembla que és una molèstia, quan és el contrari. És una cosa que podem estimar i podem demostrar que és un germà nostre.
«El Pontífex ha remarcat que hem de canviar l’estil de vida en molts aspectes perquè el nostre objectiu ha de ser viure de cara a l’eternitat»
L’esperança també va ser present en la Processó de Torxes. Quina importància té transmetre aquest missatge en un moment d’angoixa personal, social i global?
La paraula esperança és molt important, tots ens hi abracem. I, de fet, el Sant Pare ho ha dit: “Ara marxareu cap a casa tots, però hi ha una missió final, que és que marxeu com a missioners d’esperança”. L’esperança vol dir que primer hem de fer tot un canvi. És a dir, no podem portar esperança si no canviem el nostre cor. I el Papa així ho ha recordat, que la conversió del món també passa per l’Església, tots hem de canviar. Hem de veure com ens hem de purificar, com hem de tenir aquest cor nou.
Per fer-ho, el Pontífex ha remarcat que hem de canviar l’estil de vida en molts aspectes perquè el nostre objectiu ha de ser viure de cara a l’eternitat. Una vida en què no hi ha l’horitzó de l’eternitat és molt difícil que hi hagi esperança. Ha transmès un missatge que no són només paraules que poden omplir, sinó que fan vida: una conversió, viure la penitència, posar la mirada en l’eternitat. I això és el que porta esperança.
També ha pogut compartir aquests dies amb alguns bisbes francesos. Com han viscut ells la visita del Sant Pare?
Hem tingut la providència que diumenge al matí, abans de l’Eucaristia, el Papa s’ha reunit en el plenari dels bisbes de França, i nosaltres hem pogut entrar amb ells i escoltar el discurs. Lleó XIV ha tractat, com va fer aquí a Espanya, temes molt importants de cara a l’evangelització, de cara a la comunió, de cara als reptes que tenim a l’Església i també els reptes que té l’Església en la societat.
També ha parlat del laïcisme, que demana ser respectat. Cadascú té la llibertat, lògicament, de creure, però també la mateixa fe cristiana ha de ser respectada i valorada en la mateixa nació. Els bisbes de França han rebut aquest full de ruta que el Sant Pare els dona, que és un motiu d’esperança per a l’Església de França davant dels reptes que tenen. En aquest sentit, s’han sentit molt acompanyats pel Pontífex.
“Per a nosaltres ha significat uns dies en què hem vist com també la nostra Església, de les nostres diòcesis, està molt viva”
I, personalment, què ha significat per a vostè aquesta experiència d’acompanyar els pelegrins de Barcelona, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa?
L’Hospitalitat és una família espectacular. Ho ha definit molt bé el Papa, quan s’ha adreçat als voluntaris i els ha dit: “Intenteu acompanyar amb la tendresa.” És impressionant la tendresa que es viu entre els malalts, els acompanyants i els joves. Per a nosaltres ha significat uns dies en què hem vist com també la nostra Església, de les nostres diòcesis, està molt viva i vivim en comunió i fraternitat. S’han fet uns dies plens de gràcia.
Voldria acabar també donant veu a dos testimonis. Un és el de la Rosa, una de les malaltes que venia acompanyada del seu fill. Fa cinc anys va enviudar i està patint ELA. Aquest diumenge ha tingut l’oportunitat de saludar el Sant Pare, i li ha donat una carta escrita pel seu fill. Ha estat un moment molt emotiu, com també ho ha estat quan l’Antonio, resident al Cottolengo, ha pogut abraçar el Papa. Ens ha recordat el malalt que estava a la llitera i que el van portar a prop de Jesús. Va ser el mateix. Un sacerdot i un seminarista van atansar l’Antonio perquè el Sant Pare el pogués també tocar i dir-li unes paraules.
Ens quedem amb aquestes imatges, però sobretot amb l’alegria de saber que ens ha fet molt de bé, i seguirà fent molt de bé, poder anar a Lourdes, i ara amb la visita del Sant Pare, que ha fet bé al santuari i també a les nostres Hospitalitats.
