El Defensor del Poble ha presentat aquest migdia, al Congrés dels Diputats, l’informe que ha elaborat sobre la pederàstia en el si de l’Església espanyola. Per conèixer què s’està fent des de l’Església i, més concretament, des de l’arxidiòcesi de Barcelona en la qüestió dels abusos a menors, Mons. David Abadías, bisbe auxiliar de Barcelona, ha estat convidat avui, divendres 27 d’octubre, als estudis de Ràdio Estel. Toni Hervás, director de l’emissora, l’ha entrevistat en directe.

Senyor bisbe, com creu que s’ha de rebre aquest informe per part de la societat i per part de l’Església?

Tot informe, tota eina, tota realitat que ens pugui ajudar a treballar més i millor per solucionar aquesta situació no només és sempre benvinguda, sinó necessària, i tant de bo continuem amb aquesta mateixa dinàmica, de continuar ajudant, descobrint i, sobretot, reparant, acompanyant i guarint tot el que s’hagi de fer.

Vostè s’encarrega del servei d’atenció a les víctimes d’abusos a l’arxidiòcesi de Barcelona.

Sí. El senyor cardenal em va demanar, cap a l’abril d’enguany, d’acompanyar aquest servei, que ja el teníem des de feia uns anys a la diòcesi. No ha estat evidentment una tasca ni agradable ni bonica. De totes les missions noves que anava assumint, aquesta és la que m’ha causat cert impacte i seriós i lògic respecte. D’altra banda, hi ha la sensació que és una realitat que hem de tractar i hem de tractar bé. Això ha passat i s’ha de solucionar. I ara ens toca a nosaltres fer-ho. Cal sentit de responsabilitat i sentit de justícia, de fer les coses i fer-les bé, sobretot en bé de les víctimes. I amb el procés de protocol, de prevenció, tot el que tinguem al nostre abast, tota la formació que puguem fer als nostres àmbits dins de l’Església per evitar que això continuï succeint.

Quina és la feina que s’està fent des de l’Església per protegir els col·lectius afectats: menors, persones vulnerables…

Hi ha diversos protocols i textos. Són situacions que van evolucionant. Estem parlant de protocols i textos vius. El sentit comú ens fa actuar d’una manera molt ràpida perquè s’ha de solucionar, s’ha de respondre davant de la urgència. Després, a mesura que van passant les setmanes, els mesos…, amb una mica de serenor, vas veient que tot encara es pot millorar. Hi ha una primera resposta, més ràpida i contundent, però sens dubte sempre millorable. Per tant, el nostre procés ha estat d’anar responent en cada moment, entenent que no hi ha encara una resposta definitiva, que cal afinar tot i més. És un procés que no tan sols el fem nosaltres, sinó tota la societat. És un mal de tota la societat. Nosaltres, per les circumstàncies que ens ha tocat, i que ha estat canalitzat cap a nosaltres, estem molt més sota la mirada dels focus. En realitat, però, és una qüestió present a molts llocs. Nosaltres ens hem posat molt les piles. Estem en un procés de millorament. Aquest mes de setembre hem començat unes formacions, d’una durada de tres anys, adreçades als mossens, no només en qüestió jurídica i psicològica, sinó sobretot en termes de prevenció. Als mossens ens ha ferit veure tot això. En conseqüència, també volem acompanyar els mossens en aquest procés i perquè puguin tenir més eines per prevenir i per guarir. Així, cada dia serem més actius, amb actituds, amb paraules, amb gestos…

Aquesta formació s’imparteix perquè se n’havia detectat una mancança?

Una de les coses que veiem és que necessitem anar millorant-ho tot. Per tant, com que és una realitat que està viva, el que volem fer amb aquesta formació és anar ajudant que tots els mossens tinguin les eines adients. Sí, en més d’un sentit, feia falta aquesta formació. Cal que els psicòlegs també aportin la seva informació: per què passa aquesta situació, com detectar els senyals, com es pot gestionar… I el mateix amb el món jurídic i canònic: conèixer quins són tots els protocols i normatives, que són molt canviants en el món civil.

Quin és el protocol que ha de seguir una persona a l’arxidiòcesi de Barcelona que vulgui fer una denúncia?

La persona contacta amb la diòcesi (presencialment, per telèfon, per correu electrònic…) i hi ha una persona de contacte, amb una formació especialitzada, que l’atén. Volem que tota persona trobi, per part nostra, l’empatia de l’escolta i de l’acollida. Després, aquesta persona queda acollida des del punt de vist jurídic i psicològic, i aquí comencem ja tot el procés. Nosaltres animem sempre a fer la denúncia, tant la canònica com la civil. La majoria dels últims casos que hem atès són de persones que han estat víctimes d’abusos no per part d’un clergue, sinó per part d’una persona dins de la família. Obrim el servei a qualsevol persona, dintre i fora de l’Església. Els facilitem advocats, psicòlegs… i hi som nosaltres, que els acompanyem en la dimensió més espiritual. A partir d’aquí, continua un recorregut d’investigació, canònic o jurídic.

Quins són els objectius el servei d’atenció a les víctimes?

El primer objectiu és la justícia, és a dir, reparar tot el que es pugui. Si hem fallat com a institució, cal reaccionar davant d’aquesta situació, prendre’n consciència de manera molt seriosa i no tan sols donar les eines perquè no es torni a repetir, sinó intentar ajudar la persona a guarir-se tant com sigui possible. La persona que ha patit un abús té una ferida que l’acompanyarà tota la vida. Mai no serem capaços de reparar-ho tot. Sí, hem fallat; per tant, hem d’atendre, cuidar, guarir i acompanyar.

Quines són les reaccions de la víctima d’un abús que s’adreça a aquest servei?

Cada cas és absolutament diferent. Hi ha una tipologia que es va repetint, però cada persona és diferent. El que fem és escoltar molt, perquè la persona necessita expressar-se. És una escolta dolorosíssima. Intentem no dir paraules buides. El millor és el silenci i l’escolta. Ells s’adonen de la nostra empatia, perquè compartim amb ells un moment de dolor. A partir d’aquí, hi ha moltes reaccions, també d’enuig, i és humanament comprensible. Dels casos que hem tractat, continuen sent persones de fe, però també n’hi ha que s’allunyen de l’Església. Que, com a Església, els podem demanar perdó, els podem acompanyar, els podem guarir, per a ells també és important. Per a alguns d’ells és una font de consol i ens manifesten un profund agraïment.

Aquesta feina que fa l’arxidiòcesi de Barcelona, com s’entén per part de la societat?

Si els mitjans de comunicació en general no se centressin només en les coses dolentes, possiblement també veurien les coses “bones” que estan passant al costat. Des del punt de vista periodístic, sempre és més atractiva la notícia negativa, escandalosa. Al costat d’aquestes realitats, que hi són, també hi ha aquestes altres. Sovint, se solucionen més les coses sense fer soroll.

El papa Francesc ha demanat perdó reiteradament pels casos d’abusos, com també ho ha fet el cardenal Joan Josep Omella, bisbes i molts responsables religiosos. Quan creu vostè que la societat acceptarà aquest perdó?

És un procés molt llarg, difícil i dolorós. L’objectiu és atendre cada persona en el moment que se’ns presenta, de la millor manera que sapiguem amb totes les reparacions humanes, psicològiques, espirituals, materials… I oberts a acompanyar-los tot el temps que calgui. Que la societat a poc a poc ho va coneixent, millor. Que aquest perdó pren cada cop més força en els seus cors, millor. Sincerament, no estarem pendents de l’opinió pública per fer la nostra feina. Atendrem cada persona, cada situació, com si fos l’única i la més important, els anys i anys que faci falta. A la nostra generació ens toca assumir això; si nosaltres fem bé aquesta part, esperem que per a les generacions posteriors tot això sigui més anecdòtic. Podem assegurar que dintre de l’Església això estarà molt vigilat, molt cuidat des de la prevenció i molt atès des de tots els camps i amb totes energies i forces perquè no passi.