Em costa molt defugir el pessimisme en els temps en què vivim. Tot i trobar-nos en la franja alta del benestar, topem amb una desigualtat que no para de créixer, amb el canvi climàtic que s’accelera, amb la crueltat de la guerra a tants llocs, amb la indiferència o el rebuig envers els qui han de fugir del seu lloc d’origen, amb un tauler de joc digital del qual molts ens anem sentint exclosos, i sobretot amb un mal rotllo polític que sembla que estripa tota possibilitat de diàleg i de consens sobre qüestions bàsiques i importants. Encara que potser he de reconèixer que la bonança que hem viscut els darrers anys a Europa és un petit miratge si tenim en compte el conjunt del món. Sempre hi ha hagut moltes persones que han viscut en condicions pèssimes, sobretot per l’acció directa o la indiferència de molts. La paradoxa i l’esperança és que no tothom ho ha viscut amb pessimisme o amb depressió. Ben al contrari, la vida ha continuat plena de sentit i ha esbotzat les costures.
Per tot plegat, el Nadal cada cop em sembla més sorprenent. Una llum en la foscor. Una nova creació que arriba de l’Esperit i que desafia la raó. Potser, com Elisabet, estem de tornada i ja hem experimentat que no podem o no sabem donar fruit. Potser, com Maria, ni tan sols ens hem estrenat i sembla que no reunim les condicions mínimes per a la fecunditat. Dues dones tingudes per no-res esdevenen l’origen de Joan i de Jesús. I Déu va més enllà i no només crea l’aparentment impossible, sinó que ell mateix s’hi implica a fons.
A Déu no el podem encaixonar en els límits d’un temple, ens diu el text de Samuel que llegim aquest quart diumenge d’Advent. Déu, en boca de Natan, insisteix a “viure sense por” i a garantir el seu compromís d’acompanyament i presència al llarg dels segles: “Et donaré per successor un descendent… Jo li seré pare, i ell serà per a mi un fill.” És el fil conductor que porta Gabriel a dir a Maria: “El Senyor és amb tu.” I és amb tots nosaltres en les nostres circumstàncies: només ens cal refiar-nos-en i reconèixer-lo, cosa que no sempre ens és fàcil. Ja ho diu l’evangeli de Joan: “El món no l’ha reconegut.” Però, malgrat tot, continuem essent el seu temple.
El fet que els nostres temples vius tinguin goteres, siguin fràgils, pobres i sovint repatanis, no sembla inquietar Déu. No calen grans recursos ni grans qualitats. Només viure sense por, deixant que el Déu que ens habita i que pren la iniciativa d’estimar-nos tingui espai per créixer en nosaltres i pugui il·luminar la foscor. Aquesta és la nostra missió, personal i col·lectiva: que tots i totes, especialment aquells que poden sentir-se en la tenebra més absoluta de la pobresa, el patiment i la perifèria, puguin viure amb la dignitat de fills estimats de Déu. Costa? Sí, però la Bona Notícia és que Déu és capaç de transformar en vida l’esforç, el dolor i la mort per on hem de travessar. Que tingueu un molt bon Nadal!
