Una de les revelacions del temps pasqual és la importància capital del diumenge, signe dels temps nous inaugurats amb la victòria sobre el pecat i la mort.

Cada segon diumenge de Pasqua recordem aquesta veritat quan, l’evangelista sant Joan ens fa avinent la reunió de la comunitat el diumenge primer, en absència de Tomàs, i “al cap de vuit dies”, quan el Ressuscitat torna a fer-se visible, aleshores ja amb la presència de l’apòstol esmentat. És precisament aquest ritme setmanal el que marca el batec del cor de l’Església.

Ja ho va recordar el Vaticà II, en el famós número 106 de la Constitució Sacrosanctum concilium, on llegim: “Seguint una tradició apostòlica que té origen el dia mateix de la resurrecció de Crist, l’Església celebra el misteri pasqual cada vuit dies, en l’anomenat amb raó dia del Senyor o diumenge […]. Per això, el diumenge és el dia de festa primordial […]. No se li han d’anteposar altres celebracions que no siguin de màxima importància, perquè el diumenge és el fonament i el nucli de tot l’any litúrgic.”

Així, doncs, aquest dia, amb la seva assemblea eucarística, arrela en “el dia mateix de la resurrecció de Crist”, i alhora és un signe d’aquest esdeveniment capital. Benet XVI arriba a afirmar: “La celebració del dia del Senyor es una prova molt forta de la resurrecció de Crist, perquè només un esdeveniment extraordinari i transcendent podia induir els primers cristians a iniciar un culte diferent al del dissabte jueu” (cf. Regina caeli, 15 abril 2012).

En efecte, aquest esdeveniment constitueix el nucli de la nostra fe, i el seu culte està lligat intrínsecament a la presència del Ressuscitat, amb el seu cos alhora diferent i el mateix que penjà de la creu. Per això no hi ha una altra raó per participar en la missa del diumenge que aquesta: l’encontre amb el Senyor ressuscitat, a qui veiem i abracem en els seus sagraments (cf. sant Efrem de Síria), i de qui rebem tota la gràcia sobrenatural, a fi que l’Esperit Sant treballi en nosaltres fins a arribar a la perfecta i plena manifestació de la nostra condició filial. 

Per tot això, el diumenge, com ja ens diu el document romà del segle III, anomenat La tradició apostòlica, és el dia del baptisme i de les ordenacions, així com de l’eucaristia. No hi ha un altre moment durant la setmana on la presència del Ressuscitat sigui més viva en l’Església. Vet aquí per què és el dia principal.