Ens recorda l’Ordenament General del Missal Romà, en el número 276, que l’encensament expressa reverència i oració, tal com ens recorda l’Escriptura (Sal 140,2 o bé Ap 8,3). El mateix número ens recorda que pot ésser usat a voluntat en qualsevol forma de la missa durant la processó d’entrada, en el moment de l’Evangeli, en la preparació dels dons i en la consagració.
Com bé sabem, l’encens és el fum que es produeix en cremar una resina amb carbons incandescents i produeix una bona olor. Si bé tenia un ús pagà, se li va donar també un sentit teològic més tard. Durant segles no s’havia usat però més tard, per influència gal·licana —que deuria provenir de la tradició oriental— tornà a usar-se.
Recordem com l’Escriptura parla de l’encens en el relat dels Mags d’Orient, tot evocant Jesús com a Déu, però també en l’Apocalipsi se’ns relata com l’àngel vessa sobre l’altar els perfums de les oracions del poble sant. També hi ha una relació entre l’encens i l’Esperit Sant. Si bé l’encens es crema en el foc i fa que s’aixequi un fum aromàtic, l’Escriptura ens recorda els sacrificis cremats a l’altar i com el foc els consumia; foc que representa l’Esperit Sant com a “foc del cel” que té la seva profunditat màxima en la Creu, Misteri de l’amor més gran.
Per als cristians de tradició occidental —la nostra— l’encens representa les oracions del poble sant de Déu que pugen a la seva presència, com ens recorda el Salm 140 “que pugi el meu prec davant vostre com l’encens”. Romano Guardini dirà que és “misteri de la bellesa que ascendeix graciosament, sense cap utilitat pràctica; misteri de l’amor que crema i que es consumeix cremant i no tem a la mort”.
L’encens ens recorda també l’ofrena de la nostra vida: per això encensem l’altar tot rodejant-lo, la imatge de la santa creu amb el Crist crucificat, l’Evangeliari entronitzat a l’ambó de la Paraula de Déu i també el ministre ordenat i el poble sant de Déu, tot recordant que és presència de Crist, tal com ens recorda la constitució Sacrosanctum Concilium, en el seu número setè.
Si bé podem dubtar de la seva utilitat, fem un esforç per endinsar-nos en el seu significat més profund d’adoració a Déu, d’ofrena, d’escampar la bona olor de Crist i animem-lo a emprar-lo sempre que es vulgui, almenys en les solemnitats, no com un gest que queda bonic i estèticament queda més o menys bé, sinó perquè tenim clar el que aquest gest d’encensar significa. Que des de les coses externes podem anar a aprofundint en el més intern del nostre cor, que anhela la plena comunió amb el Senyor.
