Les lectures d’aquest diumenge V de Pasqua ens remeten a l’essència de la comunitat cristiana. Ens remeten a aquest: “I ara, que el sabem ressuscitat, què hem de fer?”, que és una bona pregunta. Durant la Quaresma poc o molt hem estat gemegant per la nostra malaptesa a l’hora de seguir l’Evangeli. Sempre amb l’horitzó de la creu i la resurrecció. Reconec que a mi m’és una dimensió més còmoda que la de la Pasqua. No em costa veure la meva incapacitat i, confiant en Jesús, espero convertir-me una miqueta.
Però la Pasqua em situa en una altra dimensió. La perspectiva de la Pasqua és tirar endavant, amb totes les nostres xacres i goteres personals i comunitàries posades i actives. Perquè l’accent de Jesús no rau a retreure’ns allò que no podem o no volem o no sabem fer, sinó a estimular-nos a allò que sí que podem, volem i sabem. I no importa gaire que anem amb una sabata i una espardenya. La primera lectura d’aquest diumenge (Fets 9,26-31) ens situa en la relació entre Pau i la comunitat de Jerusalem. Una comunitat que quan coneix Pau tendeix a pensar: “Aquest passerell que fa quatre dies ens anava a la contra i que ara predica sense haver conegut, a diferència de nosaltres, Jesús en vida, què ens ha d’explicar?” Lluc, harmoniós, tendeix a treure-hi ferro i explica la conversió de Pau a través del relat de Bernabé. I insisteix en com la comunitat “creixia, s’anava edificant i vivia constantment a la presència del Senyor”. Un relat conciliador, però malgrat aquells textos que ens agraden tant, que presenten les primeres comunitats cristianes com a modèliques, no podem evitar de veure els fils d’alguns conflictes que es van anar presentant i que d’una manera o altra s’han anat reproduint al llarg dels segles.
La gràcia és que aleshores i ara, el fet que les nostres comunitats estiguin plenes (o no) de mútua desconfiança, d’afany de protagonisme o de mil coses que ens allunyen de la perfecció, en absolut exclou que l’Esperit hi bufi amb tota la seva força i diversitat. “Si complim els seus manaments, ell està en nosaltres, i nosaltres en ell”, ens diu Joan a la segona lectura. I aquesta intimitat és també la saba que ens fa viure empeltats en el seu cep. I disposats a deixar-nos podar per donar fruit: “La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus.”
Avui, a Europa, veiem patir i esllanguir-se l’Església: som pocs, som grans, ens costa acceptar-nos mútuament. Doncs no hi fa res. Pocs, grans i dispersos estem cridats a continuar units al seu cep i a donar fruit. Un fruit que no necessàriament percebrem nosaltres. La nostra feina és continuar sembrant, de forma tan honesta i autèntica com siguem capaços, amb l’esperança que és Déu mateix qui fa madurar les llavors i créixer els fruits. No se’ns demana més.
