Superherois de veritat

Ha esclatat una ofensiva sanitària i educativa, i de retruc mediàtica, amb motiu dels problemes que els mòbils —i les pantalles en general— provoquen sobre infants i adolescents.

La recepta habitual és la cerca de culpables i actuar sobre els símptomes en forma de protocol, que és la manera de donar la culpa als altres, i sovint es deixa d’actuar sobre les causes. La causa és el mòbil? O potser el mòbil és un altre dels símptomes-conseqüència de les causes?

Diria que n’hi ha dues, de causes: (1) la capacitat de les grans corporacions de convèncer els grans prescriptors (organitzacions internacionals, administracions i administradors de l’educació, que haurien de treballar pel bé comú) que fora dels mòbils no hi ha vida —per molts interessos, també comercials— i (2) la incapacitat de les famílies, sovint no culpables per manca d’informació provocada, d’entendre que és una gran mentida i de gestionar-la adequadament.

A la primera causa han cedit administracions i escoles difonent missatges sobre les meravelles de les pantalles, acríticament, sense valorar adequadament l’impacte a curt, mitjà i llarg termini.

I a la segona, la família (que hauria de ser el veritable centre de comandament de l’educació), hi han coadjuvat la manca d’informació, la desinformació i l’absència de formació. I no a l’adolescència, sinó des de la primera infantesa.

Segons veus autoritzades, ara estem immersos en un veritable problema de salut pública (i educativa) a causa d’aquestes andròmines. I si els primers i principals educadors i responsables dels fills som la família, caldria posar el focus a millorar aquesta tasca educativa. No substituint-la, sinó formant-la, apoderant-la. La família ha de ser capaç d’educar el caràcter dels infants i adolescents. Costa? I tant. Bàsicament costa perquè cal adquirir criteri i estar disposat a dedicar-s’hi. L’absència es paga.

L’escola és la segona variable necessària en aquesta equació. A través de l’escola i de l’AMPA, les famílies poden adquirir els criteris necessaris i anar a l’una amb l’escola. De poc serveix una manera de fer a la família si a l’escola és la contrària. La incoherència es paga.

I ara, pragmàtics, ens preguntem: “A quina edat he de donar el mòbil al meu fill?” No és aquesta la pregunta. L’és: “Com li educo el caràcter al meu fill?”

Una resposta per als pragmàtics: els experts diuen que el més tard possible i, per posar una xifra, a partir dels 16 anys. Afegeixo, si hem fet prou bé les coses com a famílies i societat, a aquesta edat serà mig capaç de gestionar una eina tan potent. I diria que no passa res si és més tard, però això va a experiències i necessitats.

Per a tothom: eduquem persones d’una peça, eduquem el caràcter, en virtuts, en la tolerància a la frustració, en l’alteritat; i a comprendre la naturalesa humana a través d’una educació quallada d’Humanisme i Veritat.

L’àgora de l’Església a Catalunya només és possible si hi ets tu. Fes-te de la comunitat "Catalunya Cristiana"!