Fou realment colpidor veure el Sant Pare entrant a la Sagrada Família i sentir el cor entonant el Tu es Petrus. Fou un goig indicible. El rostre del Sant Pare, que es disposava a celebrar, manifestava goig interior, presència de Déu, serenitat i benvolença. Realment era beneït el qui venia en Nom del Senyor. El Sant Esperit manifestava la seva acció omplint de joia i de fe els preveres i els fidels que es disposaven a celebrar l’Eucaristia presidida pel Successor de Pere. També els nostres bisbes.
Tot en la Sagrada Família convergeix vers l’altar del Senyor. Un temple que és tot ell una proclamació del Misteri de Crist, arquitectura admirable; el dogma cristià fet arquitectura, evocador, sense parangó, únic en el món. Una arquitectura que expressa els misteris del Crist, de goig, de dolor i de glòria, que convergeixen tots en la taula del Senyor, on se celebra l’Eucaristia, plenitud del Misteri de la fe.
Vers la creu del Senyor, vers el seu Cos immolat i la seva Sang immolada condueix tota la simbologia de la nostra basílica. Ja que tots els camins de la bellesa (via pulchritudinis) convergeixen i troben la seva plenitud en el Crist que dona la vida per nosaltres i pel món, perquè certament no hi ha una bellesa més gran que pugui salvar el món, sinó la del Crist Crucificat. És així que el temple, amb l’Església que allí es reuneix per celebrar els Sants Misteris, esdevé signe de la Presència de Déu, far per a tot el Mediterrani, amb una creu que, resplendent pel sol durant el dia i il·luminada durant la nit, recorda i acompanya el pelegrinatge del poble de Déu, com el núvol i la columna de foc que acompanyaven pel desert el poble d’Israel. Per l’Eucaristia la basílica esdevenia signe prolèptic del paradís i de la nova Jerusalem. La litúrgia eucarística presidida pel Papa adquiria una dimensió còsmica; Crist era glorificat i els homes santificats. Més que mai esdevenia manifestació i font de la plenitud de la vida cristiana.
Tota la Sagrada Família contrasta amb la humilitat del seu arquitecte, el venerable Antoni Gaudí, i manifesta més així que la seva obra, inspirada en l’amor que ell tenia pel Senyor i la litúrgia de la seva Església, ja no li pertanyia: era del Senyor i per això era conscient que no la veuria, en aquest món, mai acabada.
Guardem grat record del dia, realment memorable, en què el Papa beneí la Creu de Jesucrist del temple de la Sagrada Família i que ens sigui esperó perquè celebrem els Sants Misteris, conscients que així glorifiquem Déu i el món és santificat. Continuem el camí de l’Església, amb la sinodalitat que neix de l’Eucaristia, un camí d’evangelització, d’anunci de la Bona Nova de l’Amor, en el qual els pobres són estimats, acollits i reivindicats, com a germans que són.