“Llencem un de cada tres aliments produïts” i “Amb la meitat del que llencem podríem combatre la fam crònica mundial”. Són dues veritats esfereïdores que, de tan certes, sacsegen qui les escolta i inciten a l’acció… o això és el que desitgem els qui fa anys que denunciem el desori del sistema alimentari.

La complexitat del sistema alimentari ens supera. Les imbricacions, relacions, incoherències, interessos… són superlatives i fan difícil resumir la problemàtica en una frase i, alhora, la solució és multifactorial.

D’entrada, dir que els qui tenen la responsabilitat de la solució són els governants i els agents de la cadena de valor dels aliments. El govern ha de legislar i aplicar les lleis en clau de sostenibilitat mediambiental. La cadena de valor ha d’acceptar i aplicar les normatives en clau de responsabilitat també mediambiental. Ser sostenible i aprofitar els aliments, paradoxalment, és més car que malmetre el planeta i llençar a cor què vols. Una paradoxa que ens costarà molt cara. De sempre sabem que el que és barat ens acaba sortint car.

Tal com he dit, la responsabilitat de la solució és de l’administració i de la cadena de valor dels aliments, però els consumidors tenim un enorme poder. És cert que individualment som puces, però junts i en la mateixa direcció podem fer girar el món en l’altre sentit. Si tots comprem de proximitat, mostrem compromís en l’aprofitament dels aliments, reduïm l’ús d’envasos superflus i separem bé els residus, veurem créixer el bosc.

Hem de militar en la compra de productes de proximitat perquè no només és una mesura de millora mediambiental, amb la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, sinó que és un sistema infal·lible per a la supervivència del sector primari, d’equilibri territorial entre les zones urbanes i rurals i de manteniment del paisatge.

Tinguem curiositat de saber on i qui ha produït l’aliment que mengem. Posar cara a qui elabora el que mengem ens fa valorar la feina feta i ens fa estimar l’aliment i la terra.