En una de les sessions d’estudi de l’Institut Superior de Litúrgia de París dedicada a “La liturgie au miroir de la crise sanitaire” (20-22 gener 2021), Mme. Bernadette Mélois, donava alguns exemples d’una nova articulació entre Església domèstica i la gran Església, com una potencialitat derivada de la crisi sanitària del Covid-19. Quan les grans esglésies de pedra estaven tancades, s’obrien a les cases les esglésies de “pedres vives” (cf. 1 Pere 2,5). Això ha permès, en alguns casos, exercir el nostre “sacerdoci baptismal” a través d’una litúrgia a casa o litúrgia domèstica (cf. Romans 16,35), expressió patrística de la domus ecclesiae (cf. Tertul·lià, Joan Crisòstom…), recollida pel Concili Vaticà II (cf. LG 11) i pel Catecisme de l’Església catòlica, amb l’expressió orationis angulus (cf. CEC 2691). En el col·loqui, es posava l’exemple de com s’havia organitzat, en l’espai domèstic, un lloc per la pregària (com un oratori), seguint el model de les esglésies: una Bíblia oberta, una imatge, un ciri… un lloc de trobada amb Déu. Allò que les Esglésies orientals anomenen “l’angle bell”. Encara que Déu no necessita llocs per trobar-lo, nosaltres, sí.
El diumenge 3 de desembre comença un nou Any Litúrgic amb el temps d’Advent. Ens podem proposar la construcció d’un “angle bell” a les nostres cases (l’Església domèstica) fent la corona d’Advent al peu d’una imatge de la Verge Maria. La corona d’Advent té el seu origen en els pobles del nord d’Europa, en època precristiana del culte al sol. Es feia des de finals de novembre. En el segle XVI es va cristianitzar a l’est d’Alemanya. Es tracta de quatre (o cinc) espelmes, enceses progressivament en els quatre diumenges d’Advent, col·locades sobre un suport verd. Es pot beneir en família (i no només en els temples) al començament de les I Vespres del Diumenge I d’Advent segons l’edició castellana del Bendicional, n. 1238-1240.
Es comença amb una monició i amb la lectura d’Isaïes 60,1: “Alça’t radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum i sobre teu clareja com l’alba la glòria del Senyor.” I s’acaba amb aquesta oració —la lex orandi— on descobrim el significat profund d’aquest signe. Diu així: “Tota la terra, oh Senyor, s’alegra aquests dies i l’Església crida de goig davant el vostre Fill, el Senyor que s’acosta, com a llum resplendent, per il·luminar els qui viuen en les tenebres de la ignorància, del dolor i del pecat. Ple d’esperança en la seva vinguda, el vostre poble ha preparat aquesta corona amb rams del bosc i l’han guarnida amb llums. Ara doncs, que ens disposem a començar el temps de preparació per a la vinguda del vostre Fill, us demanem, Déu i Pare nostre, que, mentre creix cada dia l’esplendor d’aquesta corona amb nous ciris encesos, ens il·lumineu a nosaltres més intensament amb la resplendor d’aquell que, per ser llum del món, ve a il·luminar tota foscor. Ell que, amb vós, viu i regna pel segles dels segles. Amén.”
