¿És possible a més de sis segles de distància fer un retrat psicològic, ni que sigui aproximat, de la persona d’Elisenda de Montcada? A través dels documents de l’època: cartes, butlles papals, testament, i el testimoni dels seus coetanis, ens podem formar una idea d’ella bastant aproximada, amb les llacunes inevitables.
Però, ¿com era realment Elisenda de Montcada? Qui primer intentà i fixà per escrit una síntesi de la seva figura amb breus traços fou l’escriptor Bernat Metge (1346-1413), que a la seva obra Lo somni (1399), escriu el següent: “¿Qui et poria suficientment dir la honestat gran i maturitat de la reina de Pedralbes, muller del rei en Jacme d’Aragó, la qual, vivent aquell fo molt graciosa, i continua intercessora tostemps per sos pobles, jamai no girà los ulls a coses deshonestes, la sua almoina null temps fo denegada als pobres, i après la mort del dit rei, acabà lo monestir de Pedralbes que en vida d’aquell havia començat, en lo qual honestament finí sos dies?”
Qui ha aportat més dades de la seva trajectòria vital ha estat l’historiador valencià Jesús-Ernest Martínez i Ferrando (1891-1965), que va ser arxiver i director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó entre 1940 i 1961. Ell va escriure diverses obres relacionades amb el rei Jaume II i la seva família, entre les quals destaca: Biografia de Elisenda de Montcada, Regina de Pedralbes (1953), escrita per l’acte de col·locar el seu retrat a la Galeria de Catalanes Il·lustres a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, i al qual seguirem de prop.
Elisenda de Montcada i de Pinós, filla del senescal Pere I de Montcada, senyor de la baronia d’Aitona, i d’Elisenda de Pinós va néixer a Aitona, comarca del Segrià, prop de Lleida, l’any 1292, i pertanyia a dues de les cases nobles més importants relacionades amb la corona.
Tot i que desconeixem els seus primers trenta anys de vida fins al seu casament amb Jaume II el dia de Nadal de 1322, no hi ha dubte que rebé una educació acurada, amb disciplines pròpies del seu rang social: sabia llegir, escriure, llatí, protocol, música, entre d’altres disciplines. També tenia una sòlida fe cristiana, heretada en el clos familiar. Destacar per últim que posseïa un caràcter amable, bondadós i ferm alhora.
La suma de totes aquestes aptituds i qualitats reunides no devien passar desapercebudes al rei Jaume II que, immediatament després del seu matrimoni desastrós amb Maria de Lusignan o de Xipre, volgué contraure noves núpcies. Els motius que l’induïren foren diversos; amb els seus cinquanta-cinc anys tenia una sensació de finitud, es trobava xacrat de diverses malalties, i tingué conflictes reiterats amb els seus descendents que li amargaren la vida. Davant d’aquest fosc panorama, només pretenia passar els pocs anys de vida que li restaven amb una esposa afectuosa i propera que fos un lenitiu, no una font de conflictes amb persones forànies d’altres cases reials i de mentalitat ben diversa.
Elisenda de Montcada era catalana, del llinatge dels Montcada, relativament jove amb trenta anys, bella, amb provada honestedat femenina, pietosa, de bon caràcter i sense cap ambició declarada de poder o ambició personal; a part d’aquestes qualitats humanes, Elisenda compartia amb el rei la mateixa fe cristiana. La suma d’aquests factors foren el millor sedant en els darrers anys del monarca, aclaparat des de diversos àmbits. El diàleg serè amb la seva esposa mitigaria en gran mesura el seu cansament vital, el seu malestar físic i anímic, i l’ajudaria a ben morir. Entre els esposos s’establí un afecte sincer i un afany religiós compartit. Consta que el rei li regalava diversos objectes de culte per a la seva capella particular, com creus, calzes, vestits litúrgics, llibres de matèries teològiques i de devoció, i fins i tot relíquies de sants.
Consta que el rei li regalava diversos objectes de culte per a la seva capella particular, com creus, calzes, vestits litúrgics, llibres de matèries teològiques i de devoció, i fins i tot relíquies de sants
La devoció d’Elisenda era autèntica i devia estar prou informada dels nous corrents d’espiritualitat, entre els quals destacava el franciscanisme, que ja havia atret altres membres de les corts reials, ja en vida de Clara d’Assís, com la princesa Agnès de Praga, filla del rei de Bohèmia. Igualment a Isabel de Portugal, la futura santa Isabel, cunyada de Jaume II, que prengué l’hàbit de santa Clara a Portugal, sense oblidar Blanca d’Anjou, la primera esposa de Jaume II, que va fundar el monestir de clarisses de Vilafranca del Penedès.
Amb aquests antecedents, el rei degué acceptar de bon grat el desig d’Elisenda de Montcada de fundar un nou monestir de religioses clarisses, projecte en el qual també s’involucrà personalment. L’única condició que va posar és que fos edificat i dedicat en honor de la Verge Maria. També consta que Jaume II era molt devot de sant Francesc d’Assís.
Ara no ens detindrem en la història de la seva fundació, prou coneguda en els seus detalls. Les obres van començar el 26 de març de 1326, i es procedí a la inauguració provisional i oficial el 3 de maig de 1327, diada de la santa Creu, amb la vinguda de catorze religioses procedents del monestir de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona.
La salut del rei aleshores ja devia ser delicada, perquè el 2 de novembre del mateix 1327 moria. Elisenda va retirar-se a un palauet adossat a la banda de ponent del claustre que s’havia fet construir i on visqué trenta-set anys fins a la seva mort el 19 de juliol de 1364, als setanta-dos anys. En vida es lliurà a beneficiar, enriquir i protegir la seva fundació, apartant-se volgudament del vot o Privilegi de Pobresa i de la regla escrita per Clara d’Assís, aprovada pel papa Inocenci IV el 9 d’agost de 1253, dos dies abans del seu traspàs.
¿Què induí Elisenda de Montcada a actuar d’aquesta manera? En els primers temps i segles, el monestir atragué moltes dames de l’alta noblesa de les principals famílies catalanes, i sabem que això comportà inevitablement una relaxació en els costums, permetent fins i tot l’existència d’esclaves, la majoria sarraïnes. Aquestes dones volien imitar l’exemple de la reina, ingressant en la comunitat de Pedralbes, però sense voler renunciar al seu rang social i a les seves relacions amb el món.
Davant d’aquesta situació, Elisenda de Montcada considerava més realista que el monestir tingués propietats, senyorius i rendes per assegurar el seu sosteniment futur, tal como ho permetia la regla mitigada del papa Urbà IV, aprovada el 18 d’octubre de 1263.
A més d’assegurar-se l’aspecte purament material, la reina no volgué que la seva fundació monàstica quedés desprotegida, i tan aviat com el seu fillastre Alfons el Benigne, que regnà de 1327 a 1336, prengué possessió de la Corona, s’apressà a demanar-li la seva protecció reial pel monestir, degut al seu emplaçament solitari i allunyat de lloc poblat, prevenint al Veguer de Barcelona i als veïns de les parròquies properes que acudissin al seu auxili convocats en sometent. No contenta amb aquesta protecció reial, Elisenda acordà amb el Consell de Cent l’any 1357 un Pacte d’Emparament, Custòdia i Protecció, del qual hem tractat en un escrit anterior.
A més d’assegurar-se l’aspecte purament material, la reina no volgué que la seva fundació monàstica quedés desprotegida, i tan aviat com el seu fillastre Alfons el Benigne prengué possessió de la Corona, s’apressà a demanar-li la seva protecció reial pel monestir
Elisenda de Montcada, tot i residir en el seu palau, conservant la seva independència, en determinades ocasions assistia a solemnitats religioses de la cort i també a esdeveniments de la família reial. En el mes de juliol de 1339 hi anà a la processó que es celebrà pel trasllat de les despulles mortals de santa Eulàlia al seu sepulcre definitiu a la cripta de la catedral de Barcelona.
Elisenda atorgà el seu testament el dia 11 d’abril de 1364, i va morir al seu palauet el dia 19 de juliol de 1364. De caràcter auster, no li agradava l’ostentació, i segons l’inventari conservat, la seva càmera mortuòria es trobava instal·lada amb tota senzillesa. El seu palau, propietat de la seva família, fou enderrocat després de la seva mort, segons disposició testamentària. Disposà el repartiment d’almoines als pobres i que es celebressin funerals solemnes per la seva ànima a totes les esglésies i monestirs de Barcelona. Nomenà el monestir de Pedralbes hereu universal dels seus béns, deixant-lo recomanat al rei Pere el Cerimoniós, que regnà del 1336 a 1387, amb la condició que sempre fos observada la regla d’Urbà IV abans esmentada.
El seu palau, propietat de la seva família, fou enderrocat després de la seva mort, segons disposició testamentària. Disposà el repartiment d’almoines als pobres i que es celebressin funerals solemnes per la seva ànima a totes les esglésies i monestirs de Barcelona
Elisenda de Montcada gaudí en vida i posteriorment de gran popularitat i prestigi. Se la considerava el prototipus de virtuts de la dona catalana pel seu caràcter afectuós, austeritat i pietat religiosa. Sols l’absolut desconeixement del perfil de la reina i la seva voluntat aferrissada de preservar intacta la seva tomba, tot esperant el Judici Final i la resurrecció de la carn, podia portar al disbarat insensible d’obrir la seva caixa mortuòria tancada amb pany i clau, dins d’una tomba segellada amb ciment i alabastre. Aquesta era la seva voluntat com va deixar clarament escrita… i no se li ha fet cap cas… ignorant totes les paraules i tots els senyals!!