El fet de l’obertura i profanació de la tomba de la reina Elisenda de Montcada, difós com a espectacle mediàtic en un documental per part d’una televisió pública, Betevé, que pertany totalment a l’Ajuntament de Barcelona, planteja una sèrie de qüestions no només d’ordre ètic i religiós, sinó essencialment de caire jurídic, que intentarem analitzar amb cert detall en el present escrit.
Aquesta actuació pot semblar d’allò més normal a una part de la població, degut a què vivim en una època i societat d’exaltació científica i digital, que sembla tenir prioritat absoluta pels seus beneficis econòmics, davant la història, l’art, la religió, que són considerats elements de valor secundari.
Ara i aquí es oportú tractar d’un document completament jurídic, essencial en la història del monestir de Pedralbes, que ens aporta molta llum a la vista dels fets esdevinguts. Ens referim al Pacte d’Emparament, Custòdia i Protecció que la reina Elisenda de Montcada va acordar amb els consellers o jurats de l’Antic Consell barceloní, l’any 1357, pel qual la Institució municipal es comprometia a defensar en el futur el monument, els seus béns i les persones que hi residien. Coneixíem de l’existència d’aquest text, gràcies a les Rúbriques de Bruniquer (13 d’octubre de 1357) i a l’obra Fulles històriques del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes de sor Eulària Anzizu (1897), del qual fan un breu resum en unes poques línies, que no deixava entreveure la totalitat de les seves clàusules i condicions.
El document en qüestió es titula: “Quod monasterium de petralba est sub custodia consiliariorum civitas barchinone”, que es conserva en una còpia en llatí medieval dins el Llibre Vermell o de Santa Eulàlia, a l’Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona, que conté la transcripció de 160 documents compresos entre els anys 1324 i 1390. El text apareix als folis 84 verso i 85 recto del volum primer. La reina Elisenda devia conservar una de les còpies originals signades, que, a la seva mort, devia passar a l’Arxiu Històric del monestir de Pedralbes, com a testimoni d’un Pacte “ad perpetuum”. L’esmentat text, tot i la seva importància històrica, no ens consta que s’hagi traduït, editat ni estudiat fins ara, motiu pel qual hem volgut exhumar-lo a propòsit, i en l’estudi del qual ens hi hem posat molt seriosament, no sols nosaltres, sinó d’altres estudiosos altament qualificats.
Som davant d’un text estrictament jurídic per entendre la relació secular entre el monestir de Pedralbes i el govern de la ciutat. El Pacte es va fer a iniciativa de la reina Elisenda de Montcada, molt respectada i de prestigi, tant a dins com a fora de la cort reial. Valorant que li quedava poc temps de vida, quan en tenia 65 anys, va establir negociacions amb els consellers o jurats de l’Antic Consell de Cent, per assegurar-se la supervivència futura de la seva fundació monàstica. Un dels motius que la van impulsar a prendre aquesta iniciativa devia ser que el monestir de Pedralbes, tot i estar emmurallat, es trobava lluny de la ciutat i en espai despoblat, motiu pel qual podia ser objecte d’atac i depredació en cas d’inestabilitat política o social.
No oblidem que el monestir de Pedralbes fou una fundació reial, del rei Jaume II i d’Elisenda de Montcada, i que aquest origen li atorgava una protecció afegida, com succeïa amb tots els monestirs reials de la Corona d’Aragó. Eren llocs segurs, i ningú no gosava atacar una fundació reial per les conseqüències punitives que això podia comportar. Els escuts de la casa d’Aragó i de la casa dels Montcada que apareixen a la portalada de l’església de Pedralbes, no eren elements purament decoratius o arquitectònics; eren una veritable “salvaguarda reial”, així com també feia la mateixa funció l’escut de la ciutat de Barcelona col·locada a sobre de l’antiga entrada al monestir.
Deturem-nos ara en el contingut del document acordat entre la reina Elisenda de Montcada i els consellers de la ciutat de Barcelona, del qual oferim un resum del més essencial: “En el nom de Jesucrist i de la seva mare Verge gloriosa. Sigui conegut per tots que els consellers i prohoms de la ciutat de Barcelona, reunits en Consell, prenen coneixement de la petició presentada per la il·lustre senyora Elisenda, reina d’Aragó, vídua del senyor Jaume, de bona memòria, rei d’Aragó. La reina recorda que fundà i dotà el monestir de Santa Maria de Pedralbes, construït en honor de Jesucrist i de la gloriosa Verge Maria i de tota la cort celestial. Dit monestir, amb les seves monges, família, servidors, béns i drets, ha de romandre protegit per assegurar el seu bon govern i conservació.”
“Per això, la reina demana que el monestir, la comunitat monàstica i tots els seus béns siguin rebuts sota l’Emparament, Custòdia, Protecció i Defensa de la ciutat de Barcelona i dels seus consellers. La petició es formula de manera permanent: no només obliga als qui governen la ciutat en aquest moment, sinó també als qui siguin consellers en el futur. Els consellers deuen tenir i mantenir sota la seva custòdia el monestir, la seva abadessa, les seves monges i els seus béns. Deuen defensar-los davant de qualsevol persona que els causi ofenses, danys, injúries o perjudicis, i deuen actuar si es produeixen pertorbacions contra els drets, béns o tranquil·litat de la comunitat.”
“El text preveu també conflictes interns: dissensions, divisions o discòrdies entre l’abadessa i les monges, entre les mateixes monges o en relació amb l’administració del monestir. En aquests casos, els Consellers deuen procurar que tornin la pau, l’amor i la concòrdia. El document permet als consellers amonestar, requerir i ordenar actuacions necessàries per protegir el monestir, conservar els seus privilegis i evitar que els seus béns o drets siguin lesionats. Finalment, els consellers accepten formalment la petició per si mateixos, per la ciutat i pels seus successors, obligant a la institució municipal a observar aquesta Custòdia en el futur.”
El fet que el Consell de Cent quedés abolit l’any 1714 amb la caiguda de la ciutat de Barcelona en la guerra de Successió i el Decret de Nova Planta, no significa que perdés completament vigència aquell Pacte jurídic, perquè les noves entitats sorgides posteriorment, tot i canviar de nom, i especialment l’actual Ajuntament de Barcelona, hereva d’aquella entitat municipal, ha continuat a partir dels ajuntaments democràtics assumint i prestant durant les darreres dècades del segle XX i primeres del XXI, suport a les necessitats materials de les germanes clarisses i a la conservació del monument, amb la visita anual de l’alcalde i els regidors de la ciutat per la festivitat de Santa Eulàlia, tal com es feia durant els primers segles, trobada carregada de gran simbologia oficial.
Sembla del tot comprensible que la reina Elisenda de Montcada, en assegurar-se per la seva fundació monàstica la doble protecció a la qual fèiem referència més amunt (de la Corona i del Consell de Cent), també incloïa, a part de la integritat física del monument, molt especialment la seva tomba i les seves restes mortals, a l’espera de la resurrecció futura. A més, el seu panteó ocupa un lloc central tant a l’església com al claustre, i era i és un dels elements amb més càrrega simbòlica de tot el conjunt monacal. Tampoc no es pot obviar que la comunitat de clarisses, a més de tenir encomanada la cura i guarda de la seva tomba durant segles, també continuava pregant cada dia per la seva ànima, com un senyal d’agraïment a la seva fundadora, com ens va declarar l’abadessa sor Pierrette Prat. Per tant, la fidelitat o el lligam espiritual entre la reina Elisenda i la comunitat clarissa per ella creada fou sempre absoluta, segons la tradició oral heretada.
Per totes aquestes consideracions, resulta del tot injustificable que, aprofitant la mort de la darrera abadessa, sor Montserrat Casas, el 16 de maig del 2024, i el buit de poder creat en el si de la comunitat, es procedís a obrir la tomba de la reina Elisenda, ignorant no només el seu desig implícit expressat en el seu testament, sinó també l’acord subscrit el 1357 amb els consellers de la ciutat. Per acabar, i amb la lectura atenta del seu contingut, de les expressions i fórmules jurídiques inequívoques, considerem que s’ha vulnerat clarament l’esperit i la lletra de l’històric Pacte d’Emparament, Custòdia i Protecció subscrit entre la reina Elisenda i el Consell de Cent.
Costa molt d’entendre que el Patronat Fons Especial del Reial Monestir de Pedralbes, òrgan que gestiona el monument des de fa uns anys, adscrit a la Fundació Barcelona Cultura, i del qual formen part algunes persones de gran capacitat cultural i intel·lectual a qui es va confiar plenament la seva protecció, hagin pogut donar el seu vistiplau i autoritzar l’obertura de la tomba de la reina Elisenda de Montcada, ignorant la història, l’art i el patrimoni.