Una de les primeres persones que va donar la benvinguda a Lleó XIV en la seva arribada a l’aeroport del Prat va ser el bisbe fra Xabier Gómez. La seva diòcesi, juntament amb la de Barcelona, ha tingut un paper essencial en aquest viatge apostòlic, ja que ha acollit actes tan significatius com la visita al centre penitenciari Brians 1, el pelegrinatge del Sant Pare a Montserrat, o la mateixa arribada i sortida de l’aeroport, ja que està situat dins el bisbat de Sant Feliu.
En una entrevista a Ràdio Estel, aquest dilluns 15 de juny el bisbe Gómez ha valorat les impressions que li ha deixat la proximitat amb el Papa, així com també els missatges que ha deixat Lleó XIV durant la seva visita. La migració, l’unitat en la diversitat, i la importància de la integració són alguns dels temes que ha tractat el bisbe en una conversa amb la periodista Carme Munté que reproduïm a continuació.
Què ha significat per a la nostra Església i per a les nostres diòcesis aquesta visita del papa Lleó XIV?
Jo crec que ha estat un moment de joia. També penso que tothom s’ha sentit abraçat per aquest encontre, en què hem sentit l’abraçada que el Papa ha vingut a donar-nos, en nom de Crist, per confirmar-nos en la fe, en l’esperança i en la caritat. Al mateix temps, tota la programació de la visita i la pedagogia amb què es va preparar ens han permès també fer una abraçada al Sant Pare. D’alguna manera, ell ens ha volgut abraçar i nosaltres també l’hem volgut abraçar a ell. A més, molta gent ha tingut l’oportunitat de trobar-se personalment amb el Sant Pare i de viure una experiència única i irrepetible.
«La meva primera impressió va ser trobar-me amb un home de Déu»
Com a bisbe amfitrió, va poder donar-li la benvinguda a l’aeroport del Prat, acomiadar-lo, acompanyar-lo al centre penitenciari Brians 1 i també a Montserrat. Quina impressió s’endú d’aquests moments de màxima proximitat amb Lleó XIV?
La meva primera impressió va ser trobar-me amb un home de Déu. És molt evident l’experiència profunda de Déu i de Jesucrist que viu el Sant Pare. A més, això es manifesta des del seu carisma agustinià, que és molt present en ell.
També m’ha impressionat molt la seva serenitat, la seva capacitat d’escolta i la seva sensibilitat. No tenia pressa per passar d’un acte a un altre. Sempre es prenia temps per a les persones, els donava protagonisme i les escoltava. Igualment, m’ha impressionat la manera com ha presentat la importància de la veritat de Crist: una veritat que no s’imposa, sinó que es descobreix des del cor i des de la plenitud de l’ésser humà.
«Ahir mateix el capellà de Brians em comentava que hi havia hagut molta més assistència a la missa del diumenge a la presó»
Un dels moments més destacats de la visita a la diòcesi de Sant Feliu va ser el pas pel centre penitenciari Brians 1. Com es va viure aquell moment?
Jo només em vaig fer portaveu del desig d’aquesta petita parròquia que hi ha a la presó. A través de la relació amb els homes i les dones que hi viuen, vaig poder escoltar aquest desig que expressaven: “Tant de bo el Papa pogués venir a la presó.”
Jo els deia que no seria fàcil, però que ho intentaríem. Al final, només vaig fer això: ser portaveu, instrument i eina perquè aquella trobada es pogués dur a terme. Va ser un moment molt especial. Encara avui continuen molt emocionats. Ahir mateix el capellà em comentava que hi havia hagut molta més assistència a la missa del diumenge a la presó. Tothom estava molt content i emocionat.
Crec que aquesta visita ha contribuït a visibilitzar la realitat d’aquests homes i dones que es troben a la presó. Molts d’ells porten ferides profundes, però també tenen una gran capacitat de refer la seva vida i de tornar a la societat rehabilitats, que és precisament l’objectiu principal d’aquests centres.
“M’alegra especialment que es visibilitzi la realitat de la vida consagrada i la seva aportació”
A Montserrat també es va viure una trobada significativa entre diferents famílies religioses: un Papa agustinià, un bisbe dominic i una comunitat benedictina.
Sí. Jo ho vaig viure amb molta gratitud. Qui ens havia de dir que es produiria aquesta confluència de tres religiosos, gairebé com una constel·lació, que parla de la importància de la vida consagrada i de la seva aportació a la història de l’Església, a la predicació de l’Evangeli i a la comunió. Nosaltres servim l’Església des dels nostres carismes. A més, els dominics i els agustinians professem la mateixa regla de sant Agustí, i això genera una proximitat molt gran.
Per a nosaltres, la recerca de la veritat i la predicació són aspectes fonamentals, i també ho són per als agustinians. Hi ha una gran complicitat en aquest sentit. Va ser la fotografia d’un moment històric, però jo també el vaig viure amb molta humilitat. M’alegra especialment que es visibilitzi la realitat de la vida consagrada i la seva aportació, especialment en un moment en què hi ha qui pensa o afirma que aquesta realitat està arribant al final. Jo crec que continua havent-hi una gran fecunditat que oferim al servei de l’Església i del món.
“Em va agradar molt especialment la crida que va fer des del balcó de Montserrat, quan va reconèixer que Catalunya ha estat i continua sent una terra que acull tothom, una terra d’acollida”
El Papa ha llançat nombrosos missatges sobre la comunió i la unitat en la diversitat. Què destacaria d’aquesta insistència?
Hi veig una profunda coherència amb l’Evangeli. El Papa ha repetit allò que diu l’Evangeli, i això és molt important. La seva crida a la comunió, a la reconciliació i a integrar la diversitat dins l’harmonia de la unitat és molt important tant dins com fora de l’Església.
Perquè sovint allò que vivim a la societat també entra dins l’Església. De vegades també hi trobem soroll i una certa cultura de l’adversari. Precisament, el Papa ha vingut a recordar-nos que no podem continuar així. Podem tenir sensibilitats diferents i visions diferents, però continuem formant part d’una mateixa família. Em va agradar molt especialment la crida que va fer des del balcó de Montserrat, quan va reconèixer que Catalunya ha estat i continua sent una terra que acull tothom, una terra d’acollida.
Enmig de la diversitat, va fer una invitació a viure com una família unida. Aquest és també el sentit profund de l’Església: reflectir la crida de Déu a tota la humanitat perquè es reconegui com una única família, de la qual l’Església és sagrament de salvació.
“Hem d’ajudar les persones nouvingudes a reconèixer el valor de la cultura i de la llengua del país que les acull i a enriquir-se amb elles”
El Papa també va posar en valor la capacitat d’integració de Catalunya i va demanar als migrants que aprenguin la llengua i respectin les lleis. Quina és la contribució de l’Església en aquest àmbit?
La nostra aportació neix de les nostres arrels i de la catolicitat, i la catolicitat significa universalitat. Significa eixamplar la tenda i viure amb sentit de família. Hem d’ajudar que tothom es pugui sentir a casa seva en qualsevol parròquia o comunitat. També hem d’ajudar les persones nouvingudes a reconèixer el valor de la cultura i de la llengua del país que les acull i a enriquir-se amb elles.
Encara tenim el repte de cuidar el desenvolupament de les persones, afavorir l’aprenentatge de la llengua i promoure la inclusió. Alhora, hem de fer sentir que les diferents cultures i llengües poden conviure. Podem ressaltar les nostres diferències i, al mateix temps, pregar junts. Tenim una tasca important d’acompanyament perquè aquestes persones i aquestes famílies descobreixin que la llengua, un cop la facin seva, els ajudarà a sentir-se més arrelats, més pròxims i més integrats. És també un factor de cohesió comunitària i social.
Ara bé, això requereix temps i pedagogia. Quan una persona acaba d’arribar al país, les seves preocupacions immediates solen ser trobar feina i habitatge. I si no té la documentació regularitzada, les dificultats encara són més grans. Per això cal anar pas a pas, amb paciència. La primera generació, la segona generació… Tot això demana temps, creativitat i joia.
Durant la visita, el Papa també va parlar de la defensa de la vida i de la dignitat de les persones migrants. Quina valoració fa del nou Pacte Europeu de Migració i Asil?
Personalment, no m’agrada aquest pacte. Crec que està construït des d’una cultura de la por i del rebuig, i considero que no aborda les causes profundes de les desigualtats. No estem afrontant allò que l’Església reivindica: el dret a no haver de migrar, que és molt important als països d’origen, i també el dret a migrar de manera segura i ordenada.
És cert que els estats tenen dret a regular els fluxos migratoris i que això és necessari. Però penso que cal fer-ho amb molta més cura. Em preocupa especialment la possibilitat d’externalitzar centres d’acollida en altres països. En molts casos es tracta de centres tancats, i tinc seriosos dubtes que aquest model respecti plenament la dignitat humana. Per això comparteixo aquesta veu profètica que recorda que, per als cristians i per als catòlics, la prioritat no pot ser mai l’interès nacional. La prioritat ha de ser la dignitat humana, el bé comú, la fraternitat i l’Evangeli, que no ens condueix ni a l’individualisme ni al tancament.
Coincidint amb el viatge del Papa, Barcelona va acollir una trobada de bisbes i joves de la Mediterrània. Quina importància té aquest procés?
En les conclusions d’aquesta trobada de bisbes i joves de la Mediterrània va aparèixer una proposta significativa. L’arquebisbe de Tunis, que va actuar com a portaveu dels bisbes, va traslladar la possibilitat d’un sínode o d’una assemblea eclesial de la Mediterrània. Encara no està clar quin format podria tenir, però sí que expressa un desig que també compartien molts dels joves participants.
Recordem que hi van participar una setantena de joves procedents de tots els països de la riba mediterrània. Entre ells hi havia joves musulmans, persones d’altres religions i també persones no creients. Tenien un convicció compartida: la Mediterrània ha de tornar a ser un espai de trobada. Per això crec que l’Església i les religions han de contribuir a construir aquesta civilització de l’amor enmig de la diversitat de cultures que abraça la Mediterrània.
Després d’una visita tan intensa, quin sentiment li queda?
Ara toca pair-ho tot amb calma. Encara estic llegint missatges i rebent reaccions, i la veritat és que n’hi ha moltíssimes. Espero que aquesta visita doni molts fruits en la vida de la nostra Església.