Dins la demarcació territorial del que és la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat s’inclouen els centres penitenciaris de Brians 1, el centre dels interns preventius (que estan esperant judici) i Brians 2, un centre de compliment, és a dir, on ja hi ha aquells que han estat sentenciats i estan complint la seva sentència. A Brians 1, a més a més, hi ha el mòdul de dones de compliment. Elles, participants actives del grup de la Pastoral Penitenciària, han estat les protagonistes d’aquest encontre privat i familiar amb el Papa. Una trobada íntima i pràcticament personal, on no ha mancat, en cap cas, l’emoció dels qui hi eren.
La imatge Mare de Déu de la Mercè, patrona dels privats de llibertat a tot el món, ha tingut un espai protagònic en aquest encontre, situada a la dreta del Sant Pare, amb la frase al plafó del fons: “Era a la presó, i vinguéreu a veure’m” (Mt, 25,36). Després de les paraules de benvinguda del director del centre penitenciari, i del testimoni del pare Jesús Bel, delegat de la Pastoral Penitenciària, ha arribat el moment més esperat, el torn de paraules de dues internes del centre.
La primera intervenció ha estat la de la Montse, que en les seves primeres paraules li ha expressat al Sant Pare que “havia intentat creure en Déu i no ho havia aconseguit”, una situació diferent de l’actual que, des de la presó, explica que sí que ha començat a viure una vida de fe. La Montse ha viscut la mort de moltes persones del seu voltant, entre elles, la del seu fill i és, en aquests moments, quan s’ha trobat amb el “silenci de Déu”. “Malgrat que tinc la millor família del món, també avui sé que els he fet molt de mal” –ha confessat emocionada.
«Malgrat que tinc la millor família del món, també avui sé que els he fet molt de mal»
Després, quan va entrar al centre penitenciari, va demanar “el do de la fe” que la va ajudar a esvair el “rancor” que sentia, i ha continuat: “A través del do de la fe i de creure, soc millor persona, descobreixo coses que no sabia que tenia en mi”. També ha volgut expressar-li al Sant Pare que patia severament d’insomni, i que creu fermament que la fe en Jesucrist la va ajudar: “Una nit, agafant una creu amb les mans, vaig poder dormir. Jo sé que va ser Jesús qui em va ajudar” i ha finalitzat, “ara només espero retrobar-me amb el meu fill al cel. També espero la llibertat i confio en els seus plans”. Enduta per l’emoció d’aquest encontre, al final de tot, la Montse ha demanat al Sant Pare poder fer-li una abraçada, a la qual cosa ell ha accedit, i se n’han fet no només una, sinó dues.
Entre les llàgrimes que s’escapaven tímides, estaven incloses les del president de la Generalitat de Catalunya, Salvador Illa, qui discretament s’ha commogut pel testimoni escoltat. També eren a l’encontre el delegat de Govern, Carlos Prieto; el conseller de Justícia, Ramon Espadaler; el ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlasca i el bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Xabier Gómez.
«L’Església és el meu lloc segur perquè allà vaig aprendre moltes coses bones i jo sempre he sentit que Déu caminava amb mi»
El segon testimoni ha estat el de la Josefina, que davant del sant Pare ha explicat que des de petita havia rebut la fe cristiana i els sagraments del Baptisme, la Comunió i la Confirmació. “L’Església era casa meva” —ha reconegut— “el meu lloc segur perquè allà vaig aprendre moltes coses bones i jo sempre he sentit que Déu caminava amb mi”. Com també li ha confessat que va ser la seva impulsivitat la que la va fer “qüestionar-se Déu”. Un moment dur de la seva vida va ser quan el seu fill va tenir un accident greu, però que després va sobreviure miraculosament. “Sempre és Déu”, ha expressat, “aquí a la presó no estic sola, Jesús em dona força, em dona la vida”, i ha seguit, “el noto dins meu, si no, no sé com hauria aguantat això”. Novament, aquest moment de compartir la història amb el Papa ha finalitzat amb una abraçada emotiva.
El Sant Pare ha escoltat amb atenció i proximitat els testimonis, mentre assentia i emfatitzava amb les paraules que li dirigien. Finalment, també ha volgut dedicar-los unes paraules, agraint, principalment l’acolliment que ha rebut de “simpatia i cordialitat”. Els ha recordat que cada ésser humà és digne pel fet d’haver estat volgut, creat i estimat per Déu. S’ha mostrat proper a ells dient que no ha de ser fàcil estar lluny dels seus éssers més estimats i, tot i que la “tristesa marqui alguns moments del camí”, els ha recordat que els errors de la vida “no determinen la identitat d’una persona” i els ha convidat a alçar la mirada. Finalment, els ha dirigit unes paraules plenes d’esperança: “Déu t’estima com ets, però et somia millor!”, convidant-los a seguir somiant el somni de Déu.