Al Col·legi Episcopal de Lleida estem de dol perquè el Xavi ens ha deixat abruptament, el 6 de maig passat en un accident de trànsit.

En aquests moments tràgics és quan passa pel fons del cor la memòria del que s’ha viscut. Al col·legi, el professorat, l’alumnat i les famílies, després de la consternació inicial han expressat el viscut al seu costat.

Alegria. No passava gaire estona en una reunió o en una classe sense que esclatés una riallada. Tenia el do de l’humor i podia dir coses molt serioses amb un «toc» que feia digerible un repte, un problema, una situació.

Honestedat. Anar amb la veritat per davant i des de la claredat, avançar. Amb l’alumnat mirava les dificultats de cara però no per desanimar-los, sinó per reconduir situacions, abordar bloquejos, mirar de trobar respostes. No li feia por res, no temia pel futur de ningú, però dient les «coses pel seu nom». Alguns alumnes comentaven que ell estava al seu costat i que podien comptar amb ell quan li confiaven «situacions vitals bastant al límit». No els deixava de banda. I anys després, l’alumnat admetia com amb aquest tarannà els havia ajudat a sortir d’algun «túnel existencial».

Treball en equip. Des de l’esplai, des dels 12-13 anys, sempre havia anat amb colla. Els amics, els monitors, els companys de les extraescolars, l’equip de menjador, els de l’EpisEsplai, els de Cicles Formatius. Nascut en una família de sis germans, molt units, sempre va impregnar d’ambient familiar els grups de treball i de lleure on va estar. Amb la seva esposa, la Mònica Llorens, sempre van ser «motors», «hiperactius», «emprenedors», «activistes». I mai remaven sols. Posaven en procés i constituïen equips on, des de dins, animaven i compartien responsabilitats, ajudaven a créixer a tothom.

Endavant. Sempre mirava l’horitzó, ruminava com avançar, com promoure nous projectes. Enguany, aquest estiu, preparava amb joia les seves noces d’argent alhora que els 60 anys de casats dels seus pares. Tenia una memòria immensa i recordava infinitud de detalls del que havia viscut a l’Episcopal, al Montsant, a Vilaller, a les muntanyes de la Ribagorça. Però no es quedava en el passat sinó que «generava» noves iniciatives en coherència amb la història i els valors.

Xavi, ens has deixat només amb 52 anys, però família, amics, companys, gent de la ciutat, sabem que estàs amb nosaltres «d’una altra manera». Els creients ja experimentem la comunió i toquem que continues al nostre costat, inspirant-nos, protegint-nos, intercedint per nosaltres per tal que els valors de l’Evangeli que et van guiar continuïn sent la font d’aigua viva que ens sadolli cada dia.