La vocació del cristià és vocació a quelcom nou. La novetat de l’Evangeli de Jesús supera la rutina, la mediocritat, els peus feixucs, la incapacitat per alegrar-se, la mandra a decidir-se. La novetat rau en allò que és insòlit, en allò que no segueix el ritme comú de la moda; és allò que supera en molt les mesures calculades d’uns miraments superficials, d’uns títols recercats, d’unes paraules buides; és allò que va més enllà de tot, perquè l’impossible es fa possible. Dietrich Bonhoeffer diu que “on no existeix aquest factor singular, extraordinari, no hi ha res de cristià”. Aquesta és la “justícia major” de la que parla Jesús i no la que nosaltres inventem.

El seguiment de Jesús és, abans que tot, una crida personal, una “vocació”, en el sentit propi del terme. Jesús crida al seguiment. La resposta a la crida no és una opció pròpiament nostra, posant-nos cadascú al centre de l’escena i apropiant-nos de la iniciativa; no fa com els altres mestres d’Israel, en això Jesús és ben original. A més, sap per què ho fa. Ens crida pel nom, i la radicalitat que ens demana és a estimar del tot, ideal vers el qual camina la vocació cristiana.

En tota resposta vocacional, com a laic, prevere o religiós, el seguiment de Jesús no és qualificable totalment d’opció per ell, sinó principalment d’opció de Crist que em crida perquè s’ha fixat en mi. Una vegada més, cal remarcar el caràcter de gratuïtat que té la iniciativa. La seguretat no està en la meva paraula, sinó en la seva. Una paraula que és eterna i no passa. D’aquesta, tots els compromisos, i les paraules que els ratifiquen, sols tenen sentit en la mesura en què s’estalonen en la fidelitat de Jesús, perquè ell no falla.