Enguany el Via Crucis al Colosseu romà del Divendres Sant ha estat presidit pel vicari general de Sa Santedat per a la diòcesi de Roma, el cardenal Baldassare Reina, que ha llegit les meditacions d’aquesta pràctica pietosa preparades pel papa Francesc.

Com és habitual, a cada estació del Via Crucis diferents persones han carregat la creu. En la primera i última estació, el cardenal Reina; després: uns joves, uns representants de Càritas, una família, uns religiosos, uns educadors, unes consagrades, uns discapacitats, uns voluntaris del Jubileu 2025 o uns migrants, entre d’altres.

Francesc explica que el camí del Gòlgota és el descens de Jesús “cap al món que Déu estima” (II estació). Davant d’economies inhumanes, fruit d’una lògica freda i d’interessos implacables, el canvi de rumb consisteix en girar-se cap al Salvador. Un camí proposat a cada home per mirar dins d’un mateix i reconciliar-se amb la pròpia consciència, aturant-se en els patiments de Crist camí del Calvari.

I també és “una resposta, una assumpció de responsabilitat” per part de Crist. Aquell que, “clavat”, intercedeix, es col·loca “entre les parts, entre els oposats” (XI estació) i els porta a Déu, perquè la seva “creu derroca murs, cancel·la deutes, anul·la judicis, estableix la reconciliació”.

Jesús, “el veritable Jubileu”, que es despulla de les vestidures, es revela “íntim fins i tot als que el destrueixen” i mira aquells que el denigren “com a persones estimades que el Pare” li ha confiat, mostra que vol salvar “tothom” (X estació).

En les reflexions del Papa hi ha una invitació a sortir dels esquemes propis, a comprendre “l’economia de Déu”, que “no mata, no descarta, no esclafa. És humil i fidel a la terra”.

PAPA FRANCESC

“El camí de Jesús, de les Benaurances, no destrueix, sinó que conrea, repara, custodia”

Per als homes, Crist va acceptar la creu i aquesta càrrega que se l’imposa “parla d’alè” que “el mou, aquest Esperit que és Senyor i dona vida” (II estació). A nosaltres “ens manca l’alè a força d’eludir la responsabilitat”. Però “n’hi hauria prou amb no fugir i romandre-hi: entre aquells que ens has donat, en els contextos on ens has col·locat”, exhorta el Pontífex, per comprometre’ns perquè “només així” deixem de “ser presoners” de nosaltres mateixos. Pesen “l’egoisme i la indiferència”.

El Via Crucis, pregària dels que es mouen

En la introducció a les 14 estacions, el Papa escriu que en les passes de Jesús camí del Gòlgota “hi ha el nostre èxode cap a una nova terra” perquè Crist “va venir a canviar el món”, i per això hem de “canviar de direcció, veure la bondat dels seus passos”. En aquest sentit, el Via Crucis “és la pregària dels que es mouen. Interromp els nostres camins habituals”.

En el do, assenyala el Pontífex, “tot torna a florir: una ciutat dividida en faccions i esquinçada pels conflictes avança cap a la reconciliació; una religiositat marcida redescobreix la fecunditat en les promeses de Déu” i “fins i tot un cor de pedra es pot transformar en un cor de carn”.

La sentència de mort de Jesús és el senyal per recordar “el joc dramàtic de les nostres llibertats” (I estació). De la confiança “irrevocable” amb la qual Déu es posa “a les nostres mans”, presagi d’una “santa inquietud”, podem treure “meravelles”, destaca Francesc: “Alliberar els injustament acusats, aprofundir en la complexitat de les situacions, oposar-se als judicis que maten.”

PAPA FRANCESC

“Som presoners de rols dels quals no volem sortir, preocupats per les molèsties d’un canvi de rumb”

Sovint “deixem caure” la “possibilitat” del “camí de la creu”. Amb tot, Crist “silenciós davant nosaltres en cada germà i germana exposat a judicis i prejudicis”, ens provoca, però “mil raons, arguments religiosos, argúcies jurídiques” i “l’aparent bon sentit que no s’implica en el destí dels altres” ens fan com Herodes, els sacerdots, Pilat i la multitud. Però Jesús no es renta les mans, estima “quiet en silenci”.

Sobre la llibertat, reflexiona el Pontífex, Crist “ens mostra que en tota circumstància hi ha una elecció a fer”. És el vertigen de la llibertat. Jesús tria parar atenció als dos crucificats al seu costat, deixant passar els insults d’un i acollint la invocació de l’altre.

Caure i aixecar-se

La tercera estació representa Jesús que cau per primer cop, una imatge de la qual aprenem que “el camí de la creu està traçat profundament a la terra: els grans cauen, voldrien tocar el cel. En canvi, el cel és aquí, està baixat, el trobem fins i tot caient, a terra”. A la segona caiguda (VII estació), Crist ensenya a llegir “l’aventura de la vida humana: caure i tornar a aixecar-se; caure i encara tornar a aixecar-se”.

Amb la tercera caiguda, Jesús “s’apropa a cada pecador”, ressuscita i ens posa “novament en el camí mai no trepitjat, audaç, generós”.

En els diferents personatges del Via Crucis, Francesc identifica experiències que tota persona pot viure. Com la de Simó de Cirene (V estació), el qual és obligat a portar la creu de Jesús. “Ens fa comprendre”, diu el Papa, “que ens podem trobar amb Déu “ fins i tot per casualitat. Admet que “necessitem algú que de vegades ens aturi i ens posi sobre les espatlles algun tros de realitat que simplement cal carregar”.

A les estacions IV, VI i VIII apareixen les figures femenines que s’apropen a  Jesús. Maria, en primer lloc, restitueix els trets del seguiment: no “una renúncia, sinó un descobriment continu, cap al Calvari”, un “fer lloc” a la “novetat” de Déu. Ella, la primera deixebla, ens ajuda a comprendre que per a Crist “mare” i “germans són els que escolten i es deixen canviar. No parlen, sinó que fan”.

La Verònica ens convida a contemplar el rostre de Jesús on es llegeix “la decisió d’estimar-nos fins al darrer sospir: i fins i tot més enllà, perquè fort com la mort és l’amor”.

Les filles de Jerusalem recorden l’entesa especial que Crist va establir amb les dones. Davant els seus plors, Jesús recomana que plorin més aviat pes les noves generacions.

PAPA FRANCESC

“Aquest món trencat necessita llàgrimes sinceres, no llàgrimes de circumstància”

La XIII estació, quan Jesús és baixat de la creu i entregat a Josep d’Arimatea, suggereix que Crist “està entre els que encara esperen, entre els que no es resignen a pensar que la injustícia és inevitable”, escriu Francesc, i ens capacita “per a una gran responsabilitat, ens fa audaços”.

L’ultima estació ens introdueix en el silenci del Dissabte Sant. Davant la mort de Crist, el Papa pronuncia una pregària forta: “Ensenya’ns a no fer res, quan només se’ns demana esperar. Educa’ns en els temps de la terra, que no són els de l’artifici.” Jesús comparteix “la condició que tots compartim” i assoleix “els abismes que tanta por ens fan” i dels quals “escapem multiplicant les nostres activitats”.

Crist ara sembla que “dorm en el món turmentós”, però amb la seva resurrecció, que implicarà tota la creació, “hi haurà pau entre totes les nacions”.