Fa uns dies el bisbe Francesc de Solsona va anar a la Universitat de Navarra, on va deixar molt clar que les notícies recents sobre un revifar del jovent cap i dins l’Església catòlica no deixa de ser un mite.
El prelat ens alerta que segons quines pràctiques, avui tan en solfa, de grups de joves que utilitzen noves maneres de fer pregària utilitzant maneres i estris, que podríem qualificar com a ”atrezzo”, i que poden caure en tota una escenografia, fent ús de decoracions, olors, colors i llums per exaltar la pràctica litúrgica, no és el que l’Església diu i aconsella a partir del Concili Vaticà II.
La Conferència Episcopal Espanyola fa temps que adverteix de caure en l’emotivisme, el sincretisme o una estètica poc comuna, perquè tot això l’únic que al final fa és reduir la fe a una pràctica més pròpia inclús de qualcunes sectes.
També cal dir, perquè és la realitat quan un ho observa, que aquestes noves maneres de fer dins el jovent catòlic, no vol dir que tinguem més joves que mai, perquè els joves que van a Hakuna, Effetà o en aquests tipus de grups solen ser joves que venen d’altres grups: Opus Dei, Kikos, Carismàtics, etc.., és a dir són els mateixos peixos dins una mateixa peixera.
Com bé apunta el bisbe de Solsona, existeix el risc de caure en un reduccionisme de l’emotivitat de la fe i que l’únic que podem trobar és el consum d’una experiència impactant i fútil, i com no, caure en la recerca única de complaure només el sentiment religiós en aquell moment i no trobar el que realment importa, la radicalitat de l’Evangeli.
Crec humilment que no cal fer dels temples una performance per fer pregària o practicar les nostres devocions davant Jesús, que sempre està al sagrari. El temple sempre és i serà un espai de silenci, de pau i serenor i el simple fet d’estar-hi ja ens serveix personalment, inclús litúrgicament, per pregar i per sobre de tot ens ajuda a fer silenci interior i malgrat pugui parèixer que no, aquest silenci ens pot apropar més a l’altre, al germà, al proïsme, que no oblidem mai que és Crist.