Quan en la nostra societat se’ns fa complicat esdevenir adult, hi ha qui experimenta la necessitat d’un referent que comuniqui confiança. Ho viuen sobretot els joves inquiets en la seves recerques i ho troben a faltar, potser sense saber-ho, els qui sense obrir-se a altre tipus de comunicació es repengen a l’internet o viuen pendents tot el dia del mòbil. També aquestes poden ser noves mediacions si d’elles se’n fa un bon ús. És qüestió de connectar, i connectar bé, per tal que tot ús mediàtic esdevingui humà i humanitzador.

I els adults? També necessitem qui ens faci costat i sigui un bon referent per caminar amb encert. Potser algú pensarà que deixar-se ajudar és una actitud de feblesa que cerca seguretat. Però, i si deixar-se ajudar fos un gest de coratjosa confiança? Quan l’individualisme ha pres cos en nosaltres i ens agafa del tot, deixar-se conduir pot significar deixar-se estimar. Això és tan cert com la confiança que experimenta l’infant en els braços de la mare esperant de qui l’ha format i l’ha posat en el món amb els dons que el faran feliç. Que bé quan hi ha qui es deixa ajudar pels qui l’hauran d’acompanyar cap a la maduresa.

Anar a la font de la Paraula que sempre raja demana més: demana posar-se en camí de la mà d’Algú que em diu que no vagi sol i que també doni la mà als altres. No tindria sentit deixar-se agafar per la mà i negar-la a tants que esperen d’algú el mateix gest i se’ls atansi. És un goig treballar junts aquesta xarxa de solidaritat, és la globalització del bé que actua com un corrent elèctric que s’escampa arreu il·luminant i generant l’energia que ho posa tot en moviment. Que bé si el diàleg i les xarxes socials ens hi ajuden.