A vegades perdre-ho tot és l’única manera de començar a guanyar el que de veritat importa. Estic en una etapa de la meva vida on, diguem que per sort o per desgràcia, estic aprenent moltes lliçons. Una d’elles i us la vull compartir és que, com bé diu la cançó d’ABBA, sembla que el guanyador s’ho emporta tot i el qui perd és un autèntic fracàs. Però si ho analitzem bé, aquesta lògica es capgira. He après que una derrota aparent pot ser, en realitat, la teva gran victòria.
Molts cops perdem amistats i fa mal; et sents que has fracassat perquè aquella confiança que havies dipositat ha caigut en picat o inclús potser només has de posar-hi fi perquè no et convé. Però, en realitat, perdre certes coses o persones no és cap pas enrere, sinó una neteja necessària per avançar. Tot i que, per experiència, al principi és dur i repenses molt les coses, amb el pas dels dies vas reflexionant-hi i t’adones d’aquesta gran saviesa. Potser aquella relació que s’ha trencat i has hagut de deixar no era el que Déu volia per a tu i, el més important, és que no et feia cap bé.
Hi ha una frase que em van dir i se’m va quedar gravada: “Déu et buida les mans no per deixar-te buit, sinó per poder omplir-les de coses molt millors.” És ben certa aquesta frase, ja que si tenim les mans plenes del que no ens fa bé no hi haurà lloc per al que ens farà bé. Hi ha una gran figura que segueixo força, que és sant Maximilià Kolbe, i hi ha una frase d’ell que serveix com una brúixola per als moments de baixada: No oblidis que el patiment ben acceptat ens apropa a Déu i ens permet guanyar ànimes per a l’eternitat.
Personalment, m’ha costat treballar aquest punt de vista, fins que estàs en aquesta derrota i t’adones que realment l’únic que importa és l’amor del Nostre Pare, l’amor que Jesucrist ens regala cada dia només despertar-nos. Llavors arribes al punt de deixar-ho tot en les seves mans: només Ell sap quin és el teu millor caminar i qui és el teu millor acompanyant durant el camí.