Aquest rol de l’Esperit apareix en un context de forta oposició entre els deixebles i el món incrèdul. Aquest refús es deu al fet que el món no reconeix Jesús com l’enviat del Pare: “Quan vingui el Defensor, l’Esperit de la veritat que procedeix del Pare i que jo us enviaré des del Pare, ell donarà testimoni de mi. I també vosaltres sereu testimonis, perquè heu estat amb mi des del principi” (Jn 15,26-27).

Aquí veiem l’antítesi “comunitat-món”. El testimoni de l’Esperit és la contrarèplica de la posició d’incredulitat i refús de Jesús per part del món.

El refús de Crist i els seus deixebles pren la forma d’un procés que acaba amb la condemna a mort de Jesús. Al final, el procés instaurat contra Ell s’inverteix en vida, victòria i glorificació.

Quan els deixebles missioners es vegin assetjats per la persecució, el dubte i el desànim, serà l’Esperit, actuant com a defensor, el qui donarà testimoni de Jesús en el més íntim de les seves consciències, enfortint-los la fe i donant-los seguretat. La capacitat dels deixebles per superar les adversitats i mantenir-se ferms en la fe depèn d’aquest testimoni interior de l’Esperit, que garanteix la seva fidelitat i els recorda el missatge de Jesús. El testimoni exterior dels deixebles se sosté en el del Paràclit, orientat a la consolidació i el creixement de la fe en temps de crisi: el testimoni de l’Esperit està inclòs en el dels deixebles perquè n’és la causa i fonament.