Amb el Concili Vaticà II (1962-1965) va tenir lloc una renovació extraordinària de la teologia catòlica, amb precedents com l’escola kerigmática d’Innsbruck, la Nouvelle Théologie o el gir antropològic rahnerià. Va sorgir una teologia d’alt nivell, oberta al món, en diàleg amb els grans corrents filosòfics contemporanis. En un descens suau, la teologia va anar passant dels grans teòlegs als de segona línia, d’aquests als capellans il·lustrats i als professors de religió, d’aquests als animadors de la fe, i d’aquests al poble senzill. La teologia era descendent, en un sentit oposat al que hauria de ser.
La teologia, l’autèntica, no neix a la cel·la del monjo ni al despatx del teòleg, sinó a la comunitat, allà on hi ha dos o tres reunits en el nom del Senyor (Mt 18,20). Brolla de la vida teologal, que és l’existència personal i comunitària en presència del ressuscitat. La comunitat cristiana reunida llegeix la Bíblia, se sent cridada a viure coram Deo (de cara a Déu), a celebrar la seva fe, a anunciar-la, a servir els germans necessitats, en definitiva, a viure la comunió que ens ve del Déu u i tri.
Aquesta vida de fe ―així como les dificultats que trobem en anunciar-la al nostre món actual― suscita moltes preguntes, que són l’origen de la teologia. El mateix van viure els primers cristians (segle I) i els fidels dels temples i les escoles on els Pares de l’Església eren pastors (segles II-VIII). Els escrits del Nou Testament i de la Patrística acostumen a respondre preguntes que els cristians es feien en el seu caminar evangèlic.
En aquest ascens de les qüestions de la comunitat no hi ha dubte que ajuda el coneixement de teòlegs i teòlogues que han estat anys estudiant, ara bé, només si tenen clar que la teologia no és un moviment que va del seu despatx a la comunitat tot baixant, sinó a l’inrevés. La teologia cristiana és ascendent.