Tenir-ho tot per fora, estar buit per dins

Ja de ben petita s’escoltava a casa meva En paus, de Joan Manuel Serrat. Al principi, sembla una crítica divertida i mordaç a la gent rica. Però avui, quan l’enfilo i l’escric amb atenció, hi veig un missatge molt més profund. És una reflexió colpidora sobre el buit que portem a dins. Serrat ens ensenya com es pot tenir-ho tot per fora i estar completament buit per dins. La cançó comença descrivint uns personatges aparentment perfectes. Són guapos, feliços, famosos i simpàtics. El prototip de l’èxit actual. Però Serrat els treu la màscara. Els defineix com a inútils i absurds. Com diu l’evangeli de Lluc: «Què en trauria l’home de guanyar tot el món si es perdia a si mateix?» La pitjor pobresa no és la de la butxaca. És la del qui té les mans plenes de coses materials, però el cor ben buit de Déu. M’encanta com la cançó juga amb els contrasts. Diu que tenen més amics, però més falsos; més seguretat, però més pors. És exactament la veritat que va descriure sant Agustí: «El nostre cor està inquiet fins que descansa en Tu.» Aquesta és la gran trampa de l’egoisme. Quan només penses en tu mateix, et creus el centre de l’univers. I, al final, t’acabes quedant sol. En paus ens regala un recordatori  per al nostre dia a dia. La pau real no neix d’una vida perfecta ni de les millors aparences, sinó de viure amb humilitat, de desprendre’ns del que no importa i, sobretot, de saber trobar Déu en els altres.