Els mesos d’estiu porten, juntament amb la calor, un canvi de cadència. El ritme frenètic dona pas a un temps més relaxat que ens obre l’oportunitat d’assaborir els petits detalls de la vida que, a vegades, en el dia a dia, ens passen desapercebuts.
Aquesta distensió del quotidià ens obre a la paradoxa d’un temps aparentment “menys productiu” però que resulta més revelador. Encara que sigui parcialment, la suspensió de les obligacions fa aparèixer una escletxa que deixa entreveure la possibilitat de viure el temps no com una successió de tasques, sinó com una experiència que es pot habitar. És precisament aquesta nova disposició la que ens permet redescobrir el sentit del temps litúrgic.
La litúrgia pot viure’s com un “fer repetitiu”, però, implícitament, aquesta mirada acaba reduint el fet litúrgic a quelcom estàtic, gairebé mecànic, únicament exigit per complir amb les obligacions establertes. Tanmateix, qualsevol acte litúrgic se’ns presenta com una constant irrupció a la història amb un compàs propi i provocatiu que permet observar que el temps de Déu no és el temps dels homes, però que gràcies a la litúrgia els dos coincideixen i interaccionen.
Les comunitats religioses són exemple de deixar-se amarar pel tempo de Déu. Mentre escric, em venen al cap els noms d’alguns joves que he acompanyat al llarg del anys a Taizé i que allà han tingut un primer contacte amb el dia ritmat per la pregària. El primer dia sempre és una sorpresa, però al llarg de la setmana aquella “interrupció” es converteix en font d’aigua fresca que marca la seva joventut. Potser, qui té a la mà aquest article ja no és un jove inquiet amb set d’experimentar-ho tot, però per què perdre’s la resplendor de la bellesa de la litúrgia de les hores?
Tenim la sort de tenir a prop un gran nombre de monestirs i convents en el nostre territori. En ells, hi viuen homes i dones que, amb la seva presència discreta i la perseverança en la oració, esdevenen un testimoni silenciós però potent que ens permet albirar què significa viure submergit en el temps de Déu deixant que Ell impregni i doni sentit a la jornada.
L’estiu, doncs, pot convertir-se en una ocasió perfecta per fer una visita a alguna comunitat i aturar-nos-hi sense presses. Deixar-nos acollir i participar d’un ritme que no reclama produir sinó simplement ser i estar pot transformar-se en una autèntica experiència capaç de desvetllar una mirada nova sobre el nostre succeir. Tant de bo que l’assaig d’endinsar-se en el temps de Déu no resti en un parèntesi estacional i esdevingui refugi també en moments de fred.