Ens estem acostumant a veure col·lectius on en realitat hi ha persones. Veiem “llatins”, “dones”, “pakistanesos”, “africans”, “catalans”, etc., i oblidem que, abans que membres de qualsevol d’aquestes identitats, són persones. Tot això ens duu a una pèrdua progressiva de valor de l’ésser humà. Tot i que ho negui oficialment, el govern del Marroc va fer servir el passat 30 de juliol 70.000 persones en una invasió sui generis de Ceuta utilitzades con a peons d’escacs a fi de fer patent el seu interès de quedar-se amb el petit territori espanyol i de sembrar inestabilitat al si de la Unió Europea. Pocs dies després, el 17 d’agost, el ministre de Seguretat Nacional d’Israel, Itamar Ben Gvir, va afirmar que “l’exèrcit hauria de matar cada nit entre trenta i quaranta palestins a Gaza de manera selectiva perquè no es mereixen viure allà i perquè no són persones”. Amb la invasió d’Ucraïna, Vladimir Putin ha provocat ja la mort de prop de 650.000 soldats, dels quals gairebé mig milió són joves del seu propi país.
Les noves tecnologies són tan sofisticades que cada cop és més gran la distància que hi ha entre qui pren les decisions i que les pateix, amb la qual cosa al nostre imaginari col·lectiu anem obviant que, en referir-nos a col·lectius i a esdeveniments geopolítics, en realitat sempre estem parlant de persones. Per això cal que reformulem el nostre pensament i la seva expressió; cal que (re)aprenguem a pensar en categories humanes abans de fer-ho en categories nacionals, ideològiques, racials o ètniques. No hi ha dubte que, per comprendre el nostre món, necessitem parlar de col·lectius; si no ho féssim, seria difícil analitzar la realitat social. Ara bé, hem de tenir ben present que cada cop que ubiquem una persona en un col·lectiu li arrenquem un tros d’humanitat. No ho oblidem: són persones.