El mes d’octubre està marcat per la celebració del Sínode a Roma. És un esdeveniment eclesial d’abast mundial. És bo, convenient i just, que acompanyem els bisbes, els altres participants i el papa Francesc amb la pregària personal i comunitària. Que l’Esperit assisteixi el Papa en el ministeri que li és propi: ser signe i garant de la unitat de l’Església en la veritat de la fe. Que els Pares sinodals sàpiguen distingir els signes dels temps de les imposicions ideològiques, i que l’Església no es deixi seduir per les opinions del món. Sempre hi haurà una diferència entre el món i l’Església. Hem d’escoltar els homes del nostre temps, però també hi ha una fidelitat al dipòsit de la fe. L’Església només té el nom de Crist per donar al món, elevar-lo i santificar-lo per a Déu. La vida on hi ha cristians hauria de reflorir al seu voltant, la vida que ve de Déu, que salva l’esperança i es manifesta en la caritat i en la passió per la justícia. L’Església ha d’acollir tothom, certament, en la veritat del Crist i en la joia de viure tota situació existencial, en la filiació divina.
La litúrgia és l’element primer de la vida eclesial, ja que la dissolució de l’assemblea eucarística és la dissolució de la mateixa Església. L’Església es rep a si mateixa pel Senyor. És celebrant i rebent l’eucaristia que es constitueix com a Cos de Crist. L’eucaristia és en si mateixa evangelitzadora, ens treu de nosaltres mateixos i ens fa testimonis de l’amor transformador i de la joia de viure en Crist. El camí sinodal porta sempre no cap a dins, sinó cap enfora. Porta cap al món i cap a l’evangelització del món. La missió cristiana abasta totes les generacions.
Quan partim de les estratègies humanes no és possible cap evangelització, quan partim de Crist tota evangelització és possible, justament perquè ens posem en el terreny d’allò improbable o humanament impossible. L’Església, en el Sínode, s’ha de situar en el començament de tot, allí on tot va començar, en el mandat de Crist per a la missió i en la donació de l’Esperit Sant. Que el Sínode sigui el començament de molts camins que portin vers el món, que té necessitat d’escoltar la Paraula de Déu i sent l’enyor de l’Infinit. Un camí que hem de fer junts, uns amb els altres, mai contra els altres, i menys, sense els altres. Tots són camins que van cap a Déu Trinitat.
Per això ens cal la pregària, la celebració de l’Eucaristia viscuda com acció de Crist, més que nostra. I deixar que l’Església sigui edificada pel mateix Senyor. Preguem pel Sínode i demanem al Senyor que el Maligne no sembri confusió ni divisió en el camp contrari. No està a les nostres mans revitalitzar la vida d’una comunitat i de l’Església, només pot venir de l’Esperit vivificador. Això no vol dir passivitat, sinó col·laboració a la gràcia, sota el signe marià. Que els Pares sinodals, presidits pel Sant Pare, a Roma, s’obrin a la gràcia de Déu i els sigui donat d’exercir la sinodalitat, no pas sols, sinó amb l’Esperit Sant. El veritable protagonista de la vida de l’Església és l’Esperit Sant. La unitat és sempre el signe de la presència de l’Esperit Sant. Preguem pel Sínode, doncs, intensament.
