L’Hosanna amb què la multitud aclamava Jesús quan entrava a Jerusalem el Diumenge de Rams era un crit d’exaltació triomfalista. Volien proclamar-lo rei d’Israel, erigir-lo com el tòtem que havia de fer realitat els seus somnis de llibertat nacional i de restauració religiosa.

El pollí que muntava el Fill de David era, però, el presagi que alguna cosa no quadraria. Ell era un rei humil i pacífic, el Messies servent. El seu regne no podia ser cap altre que el Regne de Déu que havia predicat amb paraules i obres.

Abandonat per uns i condemnat pels altres, aquell Divendres va quedar clar que ningú no l’havia acabat d’entendre ni havia assumit de debò el seu projecte. Ni s’havien convertit ni havien cregut la bona notícia. Jesús va beure fins al darrer glop el calze dels proscrits, els condemnats i els torturats. Ell que s’havia compadit de tants no va trobar la compassió de ningú.

Però va arribar el Diumenge. Del silenci més profund va brollar l’Al·leluia com un cant alegre i harmoniós. És el cant a la llum que sorgeix de la foscor, és el goig d’una Vida que ha vençut la mort. És la confirmació que Jesús no era un il·lús i que el Regne de Déu ja és enmig nostre.

El nostre món sembla viure ancorat en el Diumenge de Rams. Lluita pel poder, recerca del màxim benefici, fantasia de control omnímode i d’un nou ordre mundial. Tot s’hi val per tal d’aconseguir-ho, des dels enganys més subtils fins als crits més desaforats.

I és per això que proliferen entre nosaltres les víctimes d’un llarg Divendres Sant. Les seves creus tenen forma de pastera enmig de l’oceà, de tenda en un camp de refugiats, d’habitació precària de relloguer per a una mare i els seus fills o de butaca solitària davant del televisor al pis fred d’una àvia que no pot baixar al carrer.

Però és precisament aquí on podem començar a entonar l’Al·leluia. Quan donem la mà a l’abandonat, quan acollim el foraster, quan connectem amb aquell a qui ningú no escolta, la Vida despunta, el Regne de Déu avança. Comencem a ressuscitar. És Pasqua.