Som com arbres: variats, frondosos, baixos o alts, fecunds o aparentment estèrils. D’on xuclen vida les arrels, la part íntima de la nostra persona que no apareix ni és visible als ulls, però és la part més essencial? La Bíblia descriu la felicitat del qui estima i escolta Déu: “Serà com un arbre que arrela vora l’aigua: dona fruit quan n’és el temps i mai no es marceix el seu fullatge; duu a bon terme tot el que emprèn” (Sl 1,3).

Ho havien dit els profetes de l’AT: “Feliç l’home que es refia del Senyor, que posa en el Senyor la seva confiança. Serà com un arbre que arrela vora l’aigua, que enfonsa les arrels ran del torrent; no té por quan ve l’estiu, el seu fullatge es manté verd; no passarà ànsia en anys de secada, no deixa de donar fruit” (Jr 17,7-8). Ho diu també Jesús: “Pels seus fruits els coneixereu…, tot arbre bo dona fruits bons” (Mt 7,16-17), i “El qui begui de l’aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l’aigua que jo li donaré es convertirà dins ell en una font d’on brollarà vida eterna” (Jn 4,14).

D’on xuclar aquesta vida que Jesús promet si no és de la Paraula que Déu-Pare ha comunicat? No cal rompre’s el cap pensant com fer-ho. Déu ens ho ha posat fàcil fent-se esdeveniment històric en la persona de Jesús de Natzaret. Amb ell s’hi pot parlar!, i tant! I direu, com? Des del baptisme hi ha en nosaltres un do invisible als ulls. Cal decidir-nos a recuperar el silenci com a valor, i la voluntat d’escoltar com a actitud per al diàleg. Deixem que l’Esperit Sant ens parli, ja que Jesús diu que “el Pare l’enviarà en nom meu i us farà recordar tot el que jo us he dit i us ho farà entendre” (Jn 14,26). Qüestió de confiança!