Una de les paraules més importants de la Bíblia és la paraula קָדוֹשׁ (qadosh), “sant”. Aquesta paraula expressa, més que altres, el misteri i la majestat de Déu. Quina és la primera cosa que es defineix com a santa a la Bíblia? Un altar, un lloc de culte, una muntanya?
Sorprenentment, a Gn 2,3, al final del relat de la creació,hi surt per primera vegada a la Bíblia la paraula qadosh, i no està aplicada a un lloc definit en l’espai, sinó al temps: “Déu va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat.”
El primer de ser santificat no és el Temple, com podria esperar-se, sinó el temps, el dia setè del repòs sabàtic. Només després del pecat de l’adoració del vedell d’or es parla de la santificació de l’espai, amb la construcció del Tabernacle. Però santificar el temps va ser el primer. Després va seguir la santificació de l’home i, finalment, la de l’espai. La Bíblia no menysprea l’espai, però dona més importància al temps. Sap que fàcilment l’ésser humà queda atrapat per les coses materials i les realitats visibles que conformen l’espai. Sembla que Jesús mateix ho sap, i per això l’evangeli ens el mostra pregant i dejunant al desert, combatent contra les temptacions del tenir i el poder, que són les que perverteixen la dimensió de l’espai. Com escriu Abraham Heschel: “La vida té un sentit equivocat quan la conquesta de les coses de l’espai esdevé la nostra única aspiració… Durant sis dies a la setmana intentem dominar el món, el setè dia intentem dominar-nos nosaltres mateixos.”
