Des del dissabte 26 d’abril les despulles del papa Francesc reposen a la nostra basílica, a prop de la Capella Paulina, prodigi del barroc romà, erigida a inicis del 1600 per voluntat del papa Pau V (Camillo Borghese), capella que és l’estoig que guarda la tan venerada icona de la Mare de Déu amb el Nen Jesús (ja grandet), que Roma venera com a patrona amb l’advocació de “Salus Populi Romani”, salvadora del poble romà, sobretot en èpoques de greu destret. Icona atribuïda idealment a sant Lluc, mentre que els treballs de restauració efectuats no fa gaires anys ens parlen d’una fusta dels segles X-XI.
Segur que abans hi havia una icona més antiga, ja que la història ens diu que, en temps de sant Gregori Magne (s. VI), fou portada durant tres dies en processó la Mare de Déu de Santa Maria la Major fins a l’indret de Sant Pere del Vaticà en una Roma colpida de greu pestilència. Pau V i l’arquitecte Flaminio Ponzio van tenir la pensada d’emprar en el retaule que emmarca la icona marbres de color blau (el color del mantell de la Verge) i marró (el color de la túnica de Maria i del Nen Jesús), colors que la restauració recent ha portat a l’evidència.
No podem oblidar que sant Ignasi de Loiola va celebrar la missa nova a la capelleta del pessebre, traslladada de pes anys més tard a la Capella Sixtina (erigida per Sixt V a finals del 1500), davant les imatges del pessebre d’Arnolfo di Cambio. Sant Ignasi, no podent cantar missa a Betlem, com desitjava, ho va fer a la “Betlem de Roma”, on es guarden també les suposades relíquies de la menjadora de la cova de Betlem. La Companyia de Jesús, segurament en memòria del fundador, va difondre també la devoció a la “Salus”.
Afegim-hi l’antigor de la basílica paleocristiana, amb els magnífics mosaics del segle V, les dimensions acollidores, el clima propici a la pregària, la presència continuada de nombrosos fidels (cas singular entre les basíliques majors), i potser trobarem una lògica explicació del profund afecte que sentia el papa Francesc vers la nostra basílica.
Un cop elegit, va venir el mateix vespre a venerar la “Salus”; deixant de banda els actes diguem-ne institucionals (que es podrien comptar amb els dits d’una mà), ha vingut en forma privada més de 120 vegades, abans i després de sengles viatges apostòlics.
També ha quedat gravada en la memòria col·lectiva la imatge de Francesc tot sol, amb la muda però eloqüent presència del Sant Crist i de la “Salus”, en una plaça de Sant Pere deserta, en temps de la pandèmia, temps en què també jo personalment, com a degà del capítol, vaig considerar que era un deure –tothom s’havia tancat a casa- mantenir la basílica oberta i celebrar-hi tots els ritus possibles, tal com demanava el Sant Pare, i amb totes les precaucions del cas. Fou el primer cop a la vida –i segurament el darrer- en què vaig presidir totes les funcions de la Setmana Santa, amb poc més d’una vintena de fidels en aquella nau immensa.
Deixant de banda els actes diguem-ne institucionals (que es podrien comptar amb els dits d’una mà), ha vingut en forma privada més de 120 vegades, abans i després de sengles viatges apostòlics.
La decisió de Francesc de voler ser enterrat ben a prop de la capella de la “Salus” no ha de sorprendre ningú, quan a la basílica hi ha enterrats altres set papes. I en temps no pas massa reculats, Lleó XIII va triar ser sepultat a Sant Joan del Laterà, que ell havia restaurat, i el beat Pius IX a Sant Llorenç Extramurs, tot i que sembla que desitjava reposar a Santa Maria la Major, ell, el Papa que va definir el dogma de la Immaculada Concepció.
Al moment present les corrues de fidels, o no tan fidels, de tot el món que volen venerar la tomba de Francesc són verament impressionants. Nosaltres fem tot el que podem per tal d’atendre tot aquest gentam. I esperem que el papa Francesc els convidi a fer un pas més enllà, fins a la Capella Paulina, per tal d´encomanar-se a la “Salus Populi Romani” i al seu Fillet, com ho feu ell en vida, i ara en la mort, amb un amor i una fidelitat fora de tota mesura humana.
