Quan es va produir l’entrada massiva de migrants a Ceuta, l’arxidiòcesi de Tànger convidava els fidels a unir-s’hi en pregària. El seu arquebisbe, fra Emilio Rocha, en comunió amb la diòcesi de Cadis-Ceuta, demanava pregar “per l’estabilitat social a Ceuta, pel drama de les persones que han creuat la frontera hispanomarroquina en condicions de precarietat enorme i per la població de Ceuta que ha vist greument alterada la seva vida i relacions socials”. L’arquebisbe Rocha segueix amb molta preocupació la situació i comparteix una sèrie de reflexions amb el nostre setmanari.
Què s’amaga darrere dels moviments migratoris?
Els moviments migratoris són molt variats. Si parlem concretament del que passa a Ceuta, parlem d’una situació extrema d’una realitat que ja fa molts anys que funciona. Espanya, el Marroc, Tarifa, Tànger estan separats per ben just 14 quilòmetres cap a Europa, no només cap a Espanya. Venen moltíssims migrants dels països subsaharians, als quals també s’uneix població marroquina que desitja migrar a Europa. Fonamentalment, venen moguts per situacions polítiques i de violència en alguns països subsaharians, per les conseqüències d’una climatologia que està canviant i que provoca, en ocasions, inundacions, però més freqüentment, una sequera prolongada que fa que els ramaders o els agricultors perdin les possibilitats de vida. També hi ha situacions de marginació o de rebuig cultural, polític, ètnic, religiós. I també hi ha un desig de prosperar, de créixer, d’arribar a un futur millor que els mitjans de comunicació, quan parlen d’Europa, presenten com si fos una panacea.
Què s’amaga darrere dels moviments migratoris? S’hi poden amagar i s’hi amaguen també elements econòmics. Les màfies, certament actuen, però no crec que en el cas d’irrupció de migrants a Ceuta hagin funcionat, perquè no hi havia res a guanyar-hi econòmicament. Les màfies funcionen molt efectivament tant per travessar el desert del Sàhara com per creuar l’estret de Gibraltar i entrar a través d’Espanya a la Unió Europea. Per tant, entre les màfies, hi entren qüestions o situacions de caràcter polític. Pot haver-hi països als quals els convé que part de la població més jove emigri, perquè no deixen de ser una pressió social gran quan no hi ha feina per oferir. Llavors, si se’ls treuen del mig alliberen d’alguna manera l’olla a pressió que suposa una població jove molt important en la majoria d’aquests països que produeixen migració, amb unes possibilitats molt petites de donar-hi una resposta laboral.
Quina realitat no volem veure?
Crec que no volem veure el drama de les persones ni el mal plantejament de l’economia mundial. Els països dels quals provenen molts d’aquests migrants són països productors de matèries primeres, minerals, vegetals… que es veuen sotmesos a un mercat en el qual es valora molt poc la matèria primera i on els costos de la manufactura són enormes. Pràcticament, en aquests països no queda riquesa dels productes que es troben al propi país. Per tant, això també és un motiu que provoca molta pobresa. No volem veure totes aquestes realitats. L’únic que veiem són persones que ens posen en perill l’estabilitat, el nostre model de benestar, i no som capaços de percebre clarament, per la urgència del que vivim, les causes que hi ha darrere del fet que algú abandoni la pròpia terra, el seu país, s’hi jugui la vida literalment. Una de molt grossa en deu passar en una persona, en una família, perquè els seus membres emigrin d’aquesta manera tan terrible jugant-s’hi la vida.
«L’únic que veiem són persones que ens posen en perill l’estabilitat, el nostre model de benestar»
On queda la dignitat humana i la protecció dels més vulnerables?
Doncs depèn de cada país, de cada moment, de cada govern. Certament, la dignitat humana no surt ben parada de tota aquesta situació. Ja als països d’origen, on la gent ha d’emigrar forçosament, es qüestiona el respecte a la dignitat humana. Violència, marginació, desequilibris socials, crisis polítiques, discriminacions per caràcter religiós, sexual, ètnic… tot això ja qüestiona la dignitat humana. Una dignitat que hauria de ser protegida. La protecció dels més vulnerables és fonamental. Hauria de ser protegida començant, primer, pels països d’origen, els països de trànsit i els països que acullen persones en mobilitat humana. És important tenir això en compte. Cada país és responsable. Igualment com som responsables les societats que emeten migrants, que són llocs de pas o que acullen. Cal aprendre a descobrir en cada ésser humà —si més no els cristians som cridats a fer-ho amb intensitat—, un fill de Déu creat a imatge i semblança de Déu comprat al preu de la sang de Jesucrist, amb una dignitat inalienable que tants cops és una dignitat alienada. Per tant, és una forta crida que més enllà de veure-hi números, hi veiem persones. Més enllà de veure-hi ideològicament els migrants, comprenguem que en cadascun d’ells hi ha una realitat humana, projectes, il·lusions, desitjos, pors… Tot això, hauríem de veure-ho amb més intensitat.
Quins són els reptes més urgents?
El repte més urgent sempre és la persona humana. Acollir, integrar aquestes persones; facilitar-los el retorn als seus països d’origen quan la situació ho exigeix o ho demana; posar en marxa una política migratòria, en aquest cas a la Unió Europea, que tingui en compte la doble realitat de la necessitat que hi ha a Europa, concretament a Espanya, de persones que col·laborin al desenvolupament, al creixement, al manteniment de la societat, mirant de tenir en compte aquesta realitat i, alhora, facilitar els mecanismes polítics de formació que facin que aquests joves —la majoria d’ells són joves—, puguin rebre una formació als països d’origen, als països de trànsit, que els faciliti una integració als països de destí. Una integració que sigui socialment acceptable, perquè venen amb una formació professional o universitària, perquè puguin aportar a la societat en la qual es troben un enriquiment social, humà, laboral, econòmic. Organitzar tota aquesta feina de no frenar simplement per mitjans policials, sinó de formar als llocs d’origen o de trànsit, perquè és un camí important.
Un altre tema és que es parla molt que els migrants, sobretot subsaharians i magribins, poden desestabilitzar la nostra cultura, la nostra identitat nacional. Això és possible si la xifra és abundant, és clar que és possible. Quina és la resposta? Tancar fronteres o refermar la nostra identitat religiosa, cultural, històrica, política de manera que puguem oferir als qui arriben un model atraient? Es tracta de fer-los comprendre que el nostre model cultural, polític, social, econòmic i la nostra concepció religiosa és digna. Al Marroc, molts cops la imatge que tenen d’Occident és una cultura decadent, moralment arruïnada, sense valors… i quan ens movem en el que és quotidià, anem una mica escassos d’aquests valors, no només religiosos, sinó ètics, culturals, identitaris, del que és la riquesa d’Occident. Hem de tenir cura de la nostra pròpia cultura i ser capaços d’oferir-la com una alternativa atraient, que també és un bon camí.
Com el preocupa que s’instrumentalitzi políticament el moviment migratori?
Jo crec que és una cosa absolutament indigna. Utilitzar els migrants com a moneda de canvi econòmic, polític, partidista, arrenca o enllaça, més ben dit, amb aquest no tenir present la dignitat de la persona humana, que és, novament, ho repeteixo, inalienable. Cada partit polític, cada govern té la seva ideologia, el seu plantejament, les seves prioritats, la seva manera d’exercir la vida política o de desenvolupar-la, però la persona és al centre. Instrumentalitzar-la, fer-la servir com a moneda de canvi (ara obro la frontera, ara la tanco, ara permeto, ara prohibeixo), és jugar amb les persones a uns nivells que, veritablement, són denigrants per a qui gaudeix d’una dignitat sagrada.
Quina ha de ser la resposta des de la fe?
La resposta és la persona al centre. Ser conscients que no és més evangèlica una política de portes obertes. És més evangèlica una política, una acció, que acull podent oferir als qui arriben a un país de destí condicions que avalen la dignitat de la persona, que en permeten la integració, que permeten que els qui venen o arriben a un país tinguin les possibilitats reals de poder viure-hi d’acord amb la dignitat de l’ésser humà.
Tot això comporta, quan parlem de polítics cristians, un tarannà que els porti a situar per sobre d’opcions partidistes la pròpia consciència i, per part de la població, de l’Església, de les institucions socials, tractar cada migrant com en tractaríem un de la nostra família. Reconeixem que Déu és Pare i que tots som, en Crist, germans; no pot ser que uns germans a la família visquin en l’opulència, una opulència de vegades escandalosa, i altres germans de la mateixa família no tinguin el més imprescindible per viure.
És important que, en les nostres reflexions cristianes, en els nostres plantejaments de fe, ens adonem de la identificació de Crist amb els qui pateixen, amb els febles, amb els petits, més enllà de la seva talla moral, dels seus plantejaments ètics o de la seva religió. Cada ésser humà mereix per a nosaltres la condició de fill i de germà. Això ens porta a una reflexió, a prendre decisions concretes que van des de l’acollida, a l’escolta, la protecció, la integració.