Fa poc moria a Còrdova el periodista i escriptor Julio Merino, un dels grans de la premsa espanyola, de personalitat i capacitat de treball desbordant. Va néixer a Nueva Carteya. Primer, mestre; després es va traslladar a Madrid, a l’Escola Oficial de Periodisme, on es va graduar el 1964 com a número u de la “Promoció Tòquio”. Va ser redactor d’Arriba, redactor-cap del Diario SP, sotsdirector de Pueblo i director de l’agència Pyresa. El 1978 va passar a ser director d’El Imparcial i després del Diari de Barcelona i d’El Heraldo Español. Posteriorment, va col·laborar com a investigador del programa de ràdio “Supergarcía” del seu amic José M. García.

Tot això ho va alternar amb la docència d’Història del Periodisme, Agència de Notícies i Estil Periodístic i amb guardons com el Premi Nacional Juan Valera, el Premi Nacional de la Crítica Cinematogràfica i el Premi Nacional de Teatre. Home valent i de coratge.

A principis del segle XXI, Julio Merino torna a Còrdova. Des dels meus primers anys com a periodista vaig admirar el Julio no només pels seus valors i virtuts professionals, sinó pel seu entusiasme, passió i entrega generosa a una professió que duia a les venes. Periodista de raça, cor d’or, ànima de gegant, antena de tots els vents, lluitador nat per la veritat i la llibertat, incansable bussejador en els mars tempestuosos de la història, les ferides de la qual va fer seves i els laments de la qual van amarar sempre la seva vida d’home creient en les “alçades divines”. El Déu Pare de tendreses i bondats deu haver acollit el Julio amb una abraçada enorme. Descansa en la pau del Déu Amic, del qual tants cops vam parlar junts, no només com a companys sinó com a grans amics.