Una escola cristiana és una raó d’esperança. De fet, l’educació en si mateixa és un acte d’esperança en majúscules: l’esperança d’acompanyar un infant durant el seu creixement perquè esdevingui persona adulta amb una vida plena de sentit i que doni “molt de fruit” (Jn 15,5). L’escola catòlica no cerca només la maduresa de la persona humana sinó alhora “iniciar gradualment en el coneixement del misteri de la salvació… perquè arribin a donar testimoni de l’esperança” com s’indica a la declaració Gravissimum educationis.

El context actual és complex i l’educació està molt pressionada per les dinàmiques individualistes, consumistes i hedonistes de la societat, per la “cultura del rebuig” que critica el papa Francesc. El ritme frenètic del dia a dia, el tsunami de la informació i desinformació o la cultura del scrolling infinit deixen poc espai per al silenci, la reflexió pausada i el sorgiment de preguntes existencials. El filòsof Joan Carles Mèlich ens alerta que “vivim en l’imperi de la pressa” i que “les relacions humanes (família, amistat, educació, lectura) han entrat, per això mateix, en una crisi profunda i el món s’ha empobrit.”

 Les nostres escoles, en canvi, han de ser llocs de l’“a poc a poc”. L’educació es cou a foc lent. Aquest ritme lent és el que propicia que a l’escola es duguin a terme aprenentatges a través de la cultura i els coneixements, vincles amb els altres, el reconeixement i diàleg amb els companys i dona espai perquè sorgeixin en els alumnes els interrogants més profunds. Interrogants sobre el sentit de la pròpia existència, el futur, el món. Les nostres escoles no poden ser alienes a aquesta recerca; hem d’apropar els alumnes al misteri, al transcendent.

L’escola cristiana ha de vetllar per no generar en els nostres infants i joves només inquietud o preocupació pel futur. Denunciar les injustícies del món (pobresa, guerres, canvi climàtic, desigualtats…) sense donar esperança és sovint provocar una ansietat angoixant en els nostres alumnes, ja que hi veuen un repte gegantí al qual no saben donar resposta. La resposta de l’escola catòlica ha de ser una resposta esperançada. Una mirada implicada al món que pateix, desvetllar en els alumnes un compromís samarità.

Les escoles cristianes també hem d’estar amatents a donar testimoni real d’esperança i a no confondre-la amb l’optimisme. Byung-Chul Han, filòsof sud-coreà, defineix l’optimisme com la creença que el futur serà millor i que les coses es resoldran favorablement. En canvi, l’esperança és la “força activa que ens impulsa a actuar i a buscar sentit i orientació en les nostres vides, fins i tot en moments de dificultat”. L’optimisme pot defraudar i generar frustració en els nostres alumnes quan veuen que les coses no milloren. L’esperança no. Ben al contrari, ens fa posar en camí. Fa uns anys el sociòleg Javier Elzo advertia que els joves se senten molt identificats amb els valors finalistes com la pau, la solidaritat, però bastant menys amb els valors instrumentals, que són els que serveixen de mitjà per assolir els primers. De ben segur, si a les nostres escoles movem els joves cap aquesta esperança ells seran els primers de posar-se en camí.

Les escoles cristianes són i han de ser font d’esperança. En primer lloc, per a cada infant i jove. Creure i confiar que darrere cada alumne hi ha un enorme potencial, que és la nostra responsabilitat fer-lo créixer, acompanyar-lo i ajudar-lo a orientar-se cap al bé. I fer-ho especialment per aquells alumnes que ens generen més maldecaps. El repte d’un educador és aconseguir que tot alumne, ens ho posi fàcil o difícil, descobreixi la seva vocació i la cultivi. L’esperança del mestre en el fet que la descoberta de la cultura, l’experiència en les arts i l’aprofundiment en el coneixement obrirà als seus alumnes la porta a la veritat, al bé i a la bellesa. Treball per tal que l’escola esdevingui lloc de convivència, de reconeixement de l’altre, d’aprenentatge de les diferents cultures i de cohesió social.

Les famílies també han de trobar en l’escola aquesta llum d’esperança. No és fàcil educar els fills en l’actualitat i encara més en un país on la conciliació familiar i laboral és impossible, on moltes famílies treballadores viuen en situació de mancances importants o amb dificultats per trobar habitatge assequible. L’escola ha de ser llar: espai obert per a les famílies, suport i acompanyament, orientació i escolta.

Finalment, les nostres escoles són i han de continuar sent acollida i llar per a aquelles famílies que més pateixen, per les que acaben d’arribar, per a l’alumnat amb dificultat. La raó de la seva creació va ser justament aquesta i en tots aquests anys i segles d’història, fundadors, fundadores i els equips docents han anat sembrant llavors d’esperança en molts infants i joves, llavors que han crescut i han construït vides robustes. Que el Jubileu d’aquest any ens faci tenir ben present la responsabilitat que tenim com a escoles cristianes.