L’eucaristia és la donació que Jesús fa de si mateix, recollida en el relat del sant sopar pels tres sinòptics (Mateu 26,26; Marc 14,22; Lluc 22,19), i en el discurs del pa del cel de l’evangeli de Joan (Joan 6,32-58). La multiplicació dels pans també té aquest sentit teològic. L’eucaristia és el manament de l’amor dut a la pràctica pel mateix Déu: estimar és donar-se.
La unció de malalts: Jesús va passar molt de temps guarint malalts; els evangelis són plens de miracles i exorcismes. I encomana als apòstols que, a més de predicar, atenguin els malats i els posseïts per mals esperits (Lluc 9,1-6). En nom Seu, poden guarir-los.
L’ordre sacerdotal, que s’allunya del sacerdoci jueu i pagà, es concreta en la missió que Jesús dona als Dotze: empesos per l’Esperit, els envia al món per continuar la seva obra. Ho veiem en diverses ocasions (Lluc 9 i 10), en especial quan s’adreça a Pere, després de la seva confessió a Cesarea (Mateu 16,17-20), durant el sant sopar (Lluc 22,31) i vora el llac de Galilea (Joan 21,15-19): li demana refermar i tenir cura dels seus germans com a bon pastor. El sacerdoci de Crist queda plasmat en el sant sopar, amb la fracció del pa i el gest de rentar els peus (Jn 13,1-15): ser sacerdot segons Crist és consagrar-se en el servei i el lliurament als altres.
El matrimoni és propi de totes les cultures; solia ser un contracte entre famílies per tal de perpetuar el llinatge. En el Gènesi s’afirma una realitat: l’home i la dona deixen la seva família per unir-se. Jesús confirma que la voluntat de Déu és la unió entre home i dona, de manera que siguin un de sol (Marc 10,1-12). Però la unió perfecta només és possible si hi entra en joc l’amor, més enllà dels interessos humans. L’amor mutu i la vocació de perpetuïtat són els trets diferencials del matrimoni cristià.