En el passat diumenge 16è del temps ordinari (any A) vam escoltar la paràbola del blat i el jull. Una paràbola és una narració que confronta dues situacions desiguals. Per exemple, la paràbola del gra de mostassa compara la petitesa de la llavor amb la magnitud de l’arbust. També, la del fill pròdig contraposa l’actitud misericordiosa del pare amb l’actitud mesquina del fill gran i la traïció del fill menor. Finalment, la paràbola del jull al camp compara la bona llavor, que són els fills del regne, i el jull, que són els fills del maligne.
Per a Déu, la defensa està en l’amor, fins al punt que l’omnipotent és, per dir-ho així, l’“omnipacient”
Totes les paràboles es distingeixen perquè la predicació de Jesús sobre el regne dels cels transcendeix les expectatives dels seus contemporanis i transparenta una imatge nova del rostre de Déu. Certament, la bona llavor comença a créixer juntament amb el jull: en la nostra història, el bé sempre estarà obstaculitzat pel mal. Però Déu veu la història des de la perspectiva de la meta final: només amb la sega tindrà lloc el discerniment definitiu. És una elecció de sàvia paciència davant els fariseus, que a l’evangeli són els partidaris d’una puresa religiosa i nacionalista que exclou sense apel·lació els “altres”. I també ho és per a nosaltres, disposats a constituir-nos ràpidament en jutges i botxins. Som convidats a abandonar els esquemes habituals de pensament per assumir els pensaments de Déu, que sobrepassen els nostres, com el cel dista de la terra. La paràbola de la bona llavor i del jull ens mostra la paciència de Déu i ens ajuda a comprendre millor la realitat del seu regne. Per a nosaltres, és fort qui supera qualsevol dificultat, té èxit i està segur. Per a Déu, la defensa està en l’amor, fins al punt que l’omnipotent és, per dir-ho així, l’“omnipacient”. Espera, una altra vegada, de nou i sempre que cadascun dels seus fills es penedeixi.
No podem jutjar sense misericòrdia perquè no podem saber el que una persona arribarà a ser demà.
A través de la creu de Crist, el Pare acompanya, sosté i manté el pelegrinatge de l’home al llarg de la història. L’enemic ens obstaculitzarà, però no podrà frustrar el pla de Déu. De nosaltres depèn apressar el pas. Com? Fent nostre, en les situacions concretes, el mode d’actuar diví; evitant els inexorables judicis condemnatoris, apagant el fervent desig d’erradicar el mal amb la força. Està clar que el camp del Senyor és el món. Déu exerceix la seva paciència infinita tant cap al blat com cap al jull. El blat, és a dir, les persones amb fe, estan cridades a perseverar fins a la sega; els qui són jull, aquells que encara no han arribat a la fe, el bon camperol espera que es facin blat.
No podem jutjar sense misericòrdia perquè no podem saber el que una persona arribarà a ser demà. El repte està a tenir el cor de Déu, que sap esperar com ningú. Gran desafiament per a una societat cada vegada més apressada i ansiosa, on prevalen les aparences. La paràbola ens ensenya que Déu no ens permet ni ens consenteix anar a arrencar el jull, sinó que ens mana tolerar-lo. “Ells van preguntar: Voleu que ho anem a recollir? Ell va respondre: No, no fos cas que, en voler arrancar el jull, arranqueu també el blat. Aleshores, Senyor, el jull estarà també amb nosaltres al graner? Al temps de la sega diré als segadors: Recolliu el jull i lligueu els feixos per cremar-lo. Tolereu al camp el que no tindreu amb vosaltres al graner.” Nosaltres som els grans, les espigues, el sembrat de Crist. Diu Sant Agustí, amb la genialitat que el caracteritza, que, en el món físic de l’agricultura, el blat és el blat i el jull és el jull. Però en el món de la fe i de l’esperit no és així: el jull pot canviar-se en blat i, viceversa, el blat pot tornar-se jull. Reflexionar sobre nosaltres mateixos significa prendre consciència de la sublim missió que estem cridats a realitzar en l’immens camp del món i de l’Església. Aquesta missió que tots tenim com a batejats i deixebles de Crist es desperta i es fa fecunda quan no tenim por de mirar-nos a nosaltres mateixos.
Déu promet indulgència si canvies tu, però no et promet el dia de demà. Tal com siguis en sortir del cos, tal arribaràs a la sega
Sant Agustí d’Hipona ens convida a tenir aquesta actitud contemplativa, reflexiva, sobre nosaltres mateixos: “Mireu la vostra consciència, interrogueu la vostra fe, pregunteu a la vostra caritat, desperteu la vostra consciència; i si us reconeixeu sembrat de Crist, porteu a la vostra ment: Qui perseveri fins al fi, aquest se salvarà. Però qui, en esbrinar la seva consciència, es trobi entre el jull, no temi canviar-se.” Són bellíssimes aquestes paraules de sant Agustí, perquè ens asseguren que tenim un gran aliat en la nostra temporalitat. Mentre siguem vius estem plens d’esperança, “perquè encara no hi ha ordre de tallar, encara no ha arribat la sega; no siguis avui el que eres ahir, o no siguis demà el que ets avui. De què et serveix el que dius, sinó en tant que ho canviïs? Déu promet indulgència si canvies tu, però no et promet el dia de demà. Tal com siguis en sortir del cos, tal arribaràs a la sega”.
Imagineu-vos per un moment un pagès caminant a prop de les vinyes, escoltant amb el cor obert la Paraula de Déu. Aquest mateix pagès podem ser nosaltres mateixos en qualsevol moment de la nostra existència. El representem amb l’ànima, expressant il·lusió, treball i constància, aquesta fidelitat tan senzilla que s’ha transmès de generació en generació. Per al pagès, triar el millor blat, preparar la terra i llançar la llavor és l’acte d’amor més pur fet per ell. És el somni de veure créixer un fruit net i abundant. Amb tot i això, tard o d’hora, hem de tenir molt present que la realitat de la vida és molt més complexa, contradictòria i difícil del que nosaltres mateixos volguéssim. En tot aquest camí topem amb un gran perill que és el jull, el gran misteri i trampa que, durant el temps inicial de creixement, s’assembla molt al blat; a simple vista no hi ha diferències. Quantes vegades ens passa que coneixem algú i, en el primer instant, pensem: “Quina gran persona, transparent i amb semblances a la meva persona.” Doncs aquesta esperança inicial d’haver trobat un aliat ens enlluerna tant que ens fa abaixar la guàrdia. Ens fa caure en el parany de crear-nos una il·lusió idealista de creure que tot el camp que ens envolta és blat pur i net.
El bé i el mal tenen les mateixes arrels sota terra; si nosaltres actuem de males formes, acabarem traient la bona herba
Però tard o d’hora, a vegades, ens arriba la sotragada de la veritat. Descobrim l’engany; aleshores, com a primera reacció, igual que li passa al pagès en veure aparèixer les males herbes que amenacen la seva collita, el primer que ens ve al cap és arrencar-les, oi? En volem fer justícia pel nostre propi compte i sentim la necessitat urgent d’executar aquesta mala herba. Aquesta reacció la patim diverses vegades en els vincles més íntims, com els familiars, els de treball, els d’amistats… És precisament en aquest punt on, si ens parem a sentir i veure la saviesa de Jesús, una saviesa que ens frena en sec. Ell ens demana calma. Ens convida a mirar el que no es veu. El bé i el mal tenen les mateixes arrels sota terra; si nosaltres actuem de males formes, acabarem traient la bona herba. Potser no som encara completament blat, l’objectiu és arribar a ser-ho amb el temps, i en això consisteix aconseguir la santedat. Tots tenim alguna cosa de jull, i el Senyor allarga els dies de les nostres vides perquè així es vagi purificant el nostre cor. No se’ns demana ser perfectes, sinó estar sempre oberts a aprendre cada dia.
Mentre la persona tingui inquietuds per aprendre i es deixi estimar, tot el jull que pugui tenir arribarà a fer-se blat completament
Mentre la persona tingui inquietuds per aprendre i es deixi estimar, tot el jull que pugui tenir arribarà a fer-se blat completament: aquest és el nostre camí en la fe i la nostra conversió. Per tant, el missatge de la paràbola és molt optimista: el jull pot (i ha de) convertir-se en blat. En aquest procés, no solament es requereix la disposició del jull per canviar. Sobretot es requereix tota la nostra paciència per no arrancar-lo. Algú era jull, a la infantesa li anava molt malament en els estudis, arribava fins i tot a suspendre no sols alguns cursos sinó un any sencer d’estudis. Van passar molts anys així. Fins que una trobada amb Déu omnipacient el va començar a canviar en blat. Va realitzar un brillant itinerari acadèmic, fins a aconseguir un doctorat en Teologia. Fa dos mesos va ser ordenat sacerdot. Aquest futur que ara s’ha fet realitat en ell no s’hagués esdevingut mai si hagués estat “arrencat” per les nostres mires massa humanes de pensar, que no són les de Déu. Tot un exemple que no arribem a ser blat per les nostres pròpies forces, sinó per la gràcia divina. Hem d’esperar amb pau, confiant en el temps de Déu. Al cap i a la fi, quan arribi el moment definitiu de la collita, només s’acabarà agafant l’herba bona per al graner del Pare, mentre que l’esperança buida s’esvairà.