Aquest quart diumenge de Pasqua és conegut com el “diumenge del Bon Pastor”. Amb tot, si ens fixem en el relat evangèlic d’avui, Jesús no es presenta com a Pastor —fet que trobarem uns versets després—, sinó com la porta, i això ho diu dues vegades: “Jo soc la porta de les ovelles” (v. 7) i “Jo soc la porta” (v. 9).
Sovint, en aquest diumenge, ens ve al cap aquella idíl·lica imatge que canta el Salm 22: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res, em fa descansar en prats deliciosos, em mena al repòs vora l’aigua, em guia per camins segurs… La vostra bondat i el vostre amor m’acompanyen tota la vida…” Ressona aquest salm com un joiós cant pasqual, on aquest bon pastor ens duu a una vida nova ressuscitada. Mitjançant el misteri de la seva passió i mort per nosaltres, ens dona aquesta vida on la seva bondat i el seu amor no ens deixaran mai. I Jesús mateix es presenta com la porta, el pas a través del qual podem accedir a la Vida amb majúscules. La porta és el lloc a través del qual passem d’un espai a un altre, d’una vida amb un horitzó purament humà a una vida transfigurada, o millor encara, ressuscitada per gràcia, per amor. Ell és aquesta porta que, a través de la seva donació total, ens introdueix a la Vida. “Els qui entrin passant per mi…”, és a dir, compartint la seva vida, compartint el seu misteri pasqual, vivint el seu Evangeli, “se salvaran de tot perill”.
És un fet: necessitem bons pastors, bons referents. Sovint, els qui van al davant del govern dels països i nacions només busquen el seu profit, sense mirar el bé de les persones. També a l’Església i a les pròpies comunitats podem caure i caiem en l’individualisme que fa que cadascú miri per ell i es perdi el sentit comunitari i eclesial que ens hauria de fer creïbles. Ens manquen pastors i pastores que siguin referents sòlids i dels quals en puguem reconèixer la veu com a paraula inspirada, plena de vida i de sentit. Necessitem pastors que realment coneguin i estimin les seves ovelles, que “cridin les que són seves, cadascuna pel seu nom”, amb cura per la seva unicitat, acompanyant-les en el seu camí, carregant sobre les espatlles aquelles que semblen més febles però alhora sense descuidar ningú, acollint tothom i sobretot tenint una cura especial per les esgarriades. Ens calen pastors que facin olor d’ovella, que caminin amb el seu ramat, al davant, donant testimoni i indicant el camí del Regne, seguint les sendes de l’Evangeli, ajustant el pas per no perdre ningú.
I alhora tots estem cridats a seguir els passos d’aquest bon pastor, essent pastors i guies per a tothom qui se’ns acosta. Jesús ens ensenya a voler el bé, a no espantar, a no fer destrossa de l’altre, que ningú no en defugi. Ens ho ha mostrat amb la seva pròpia vida. Jesús és mort i ressuscitat per nosaltres perquè “tinguem vida i en tinguem a desdir”.