Hi ha imatges que no necessiten gairebé cap paraula. Aquesta n’és una. Dues nenes assegudes damunt d’un vehicle, entre les ruïnes d’una ciutat destruïda per la guerra. Al seu voltant, edificis convertits en runa i persones que intenten continuar vivint enmig de la destrucció.
He llegit una dada que m’ha deixat profundament commogut: 473 milions d’infants —més d’un de cada sis a tot el món— viuen en zones afectades per conflictes. Costa imaginar una xifra tan gran. Però darrere de cada número hi ha un rostre, una història i un sofriment. I darrere d’aquests 473 milions hi ha infants que, com els nostres, haurien de tenir dret a jugar, anar a escola i créixer sense por.
Quan veig els meus nets jugar, córrer o discutir-se per una joguina, penso en aquells altres infants que viuen sota les bombes. Nens que no saben què és una nit tranquil·la, que han perdut els pares, la casa o l’escola. Nens que han après abans la por que l’esperança.
A Gaza, al Sudan, a Ucraïna i en tants altres llocs, la infància és una de les grans víctimes de la guerra. Els infants no han declarat cap conflicte, no han pres cap decisió política ni han empunyat cap arma. I, tanmateix, són els qui en pateixen les conseqüències més cruels.
La grandesa d’una societat es mesura també per la manera com protegeix els més febles. No podem acostumar-nos a veure infants morts, ferits o obligats a fugir de casa seva. No podem permetre que el dolor dels altres es converteixi en una simple estadística.
L’Evangeli ens recorda el valor de cada infant. Jesús va posar un nen enmig dels seus deixebles i va dir: «Qui acull un d’aquests infants en el meu nom, a mi m’acull». Quan un infant pateix per culpa de la guerra, també la nostra consciència queda ferida.
Cada infant que mor és una derrota de la humanitat. Cada infant que pateix és una crida a no mirar cap a una altra banda.
Perquè els infants de Gaza, del Sudan o d’Ucraïna no són només fills d’un poble. Són, d’alguna manera, fills de tots nosaltres.
I mentre un sol infant s’adormi amb el soroll de les bombes en lloc d’una paraula d’afecte, el món continuarà tenint un deute pendent amb la seva pròpia humanitat.