Hi ha moments que passen i n’hi ha d’altres que ens deixen una pregunta. Potser la fe comença precisament aquí: quan alguna cosa ens fa aturar i mirar una mica més enllà de nosaltres mateixos. Què espera avui el món de l’Església? Quin testimoni està cridada a oferir en una societat plural, canviant i sovint desconcertada?
Jo crec que la resposta no passa tant per parlar més, sinó per saber escoltar. Per acollir abans de jutjar, per comprendre abans de condemnar i per construir ponts allà on massa sovint aixequem fronteres.
Les grans catedrals impressionen per la seva pedra, però encara impressiona més la comunitat humana que les ha omplert de vida al llarg dels segles. Un temple és molt més que una obra arquitectònica: és la memòria d’un poble que ha volgut aixecar la mirada cap al transcendent sense deixar de trepitjar la terra, la seva història, la seva llengua i la seva cultura.
Per això penso que la universalitat de l’Església no hauria de significar uniformitat. La fe pot ser compartida sense que tots hàgim de pensar, parlar o viure de la mateixa manera. La comunió no consisteix a esborrar les diferències, sinó a saber conviure-hi i reconèixer en l’altre un germà.
L’Evangeli continua tenint molt a dir al nostre temps. Però la seva paraula només serà creïble si es converteix en gestos: proximitat davant la solitud, misericòrdia davant la fragilitat, servei davant la necessitat i esperança davant el desconcert.
Cada generació ha de descobrir com explicar la fe amb el seu propi llenguatge, sense perdre allò essencial. No es tracta de trencar amb el passat, sinó de fer-lo fecund en el present. La tradició, quan sap dialogar amb el món d’avui, no és una càrrega: és una arrel que permet créixer.
Potser aquí hi ha una de les grans tasques de l’Església: no viure mirant enrere, sinó caminar amb confiança cap al que encara pot arribar a ser. L’esperança cristiana no és ingenuïtat. És la capacitat de continuar caminant fins i tot quan el camí no és fàcil.
Com a laic creient, cada vegada penso més que la fe no es demostra amb grans paraules, sinó amb la manera com mirem els altres i com actuem davant la vida. Un pont no serveix per separar dues ribes, sinó per acostar-les.
I potser també la fe és això: un pont. Un pont entre Déu i les persones, entre la tradició i el present, entre allò que som i allò que encara podem arribar a ser.
Quan la fe ens ajuda a trobar allò que ens uneix per damunt del que ens separa, deixa de ser només una paraula i es converteix en una manera de caminar.