El pragmatisme o criteri d’utilitat com a forma de validar una explicació psicològica o pràctica terapèutica és una manera poc primmirada de plantejar la psicoteràpia. Aquesta manera de procedir, tant per part del pacient com per part del terapeuta, no és integradora, com tampoc ho és, d’entrada, parlar de la persona humana com un ésser bio-psico-social-espiritual. Evidentment, que en la persona humana existeixen tots aquests aspectes, però cal explicar de quina manera es relacionen, si es vol fer una psicologia integral. D’altra banda, es podria començar a discutir si l’aspecte espiritual s’inclou en el psicològic o a l’inrevés, o si caldria afegir la temporalitat com un aspecte més en aquest tren d’atributs. Fins i tot, potser caldria admetre que l’aspecte psicològic no té consistència, ja que l’activitat psíquica és, en definitiva, activitat neuronal.
La provisionalitat conflictiva d’aquesta manera de definir la persona humana és conseqüència de la mentalitat constructivista, és a dir, aquella forma de pensar segons la qual no s’aspira a parlar de les coses sinó a trobar aquells “constructes” que permeten gestionar d’una determinada manera les diferents situacions en les quals es troben les persones. Malauradament, els diagnòstics psicològics actuals es fonamenten en aquesta forma constructivista de treballar davant la realitat del patiment humà, provisional i estandarditzada en protocols d’actuació. Si no funcionen, caldrà buscar un nou constructe que pugui permetre una altra manera de gestionar la situació.
Una manera integral d’entendre la persona humana és la que proporciona l’antropologia filosòfica. Definir la persona humana com un ésser racional inclou la seva psicologia, sociabilitat i espiritualitat en un ésser corpori i, a més, permet explicar la interrelació d’aquests aspectes sense menystenir-ne cap d’ells.
Així com la seva funcionalitat biològica pot interferir en la seva expressió afectiva, també la seva espiritualitat pot enfortir el seu sistema immunitari, tot i que no de la mateixa manera. Tenir un sentit de vida i menjar equilibradament són ambdós saludables, però de manera diferent. No es tracta de complir com més elements millor d’una llista, sinó d’entendre que el sentit de la vida impregna la persona de tal manera que la seva dieta es veurà afectada, com també la manera de relacionar-se amb els altres i la manera de gestionar les seves emocions.
Una psicologia integral no acumula indiscriminadament, pensant que “com més, millor”, sinó que, identificant el que és millor, sabrà posar en el seu lloc tota la resta.