Quan llegim el capítol 22 del Gènesi, ens trobem davant d’un dels moments més desconcertants de tota la Bíblia: Déu posa a prova Abraham, li demana que ofereixi el seu fill Isaac, el fill promès, el do més estimat. Sembla una contradicció: com pot Déu, font de vida, demanar la mort?

Tanmateix, a l’Antic Testament, quan una persona és posada a prova (o temptada), és per situar-la en circumstàncies on ha de demostrar les seves capacitats i, així, revelar la seva veritable identitat.

 La prova no vol esclafar l’home, sinó revelar el seu cor. La prova permet l’encontre amb la pròpia veritat i amb l’Altre que ens condueix, i forma la nostra llibertat. Mostra que existeix una llibertat sobirana que guia la història envers la vida.  

En realitat, Déu no posa a prova ningú: vol éssers lliures. És la vida mateixa la que posa a prova. Sovint ignorem allò que la nostra ànima ha rebut d’Ell. Però la temptació ho revela, per ensenyar-nos a conèixer-nos a nosaltres mateixos i, d’aquesta manera, descobrir davant dels nostres ulls la nostra misèria i obligar-nos a donar gràcies pels béns que la temptació ens ha fet capaços de reconèixer. La prova és la intermitència. Els miracles són com un llampec, revelen un instant de llum i després tornen a deixar pas a la foscor. Allò que resulta més insuportable és precisament l’alternança entre la llum encegadora i la nit, entre la presència i el no-res. L’oïda i la boca de l’home s’omplen de sentit i de consol, però de sobte resten buides.

Déu posa fi a la prova quan sap qui és realment Abraham.