Distingim dues parts en aquesta paràbola. Primer llegim que l’amo de la vinya contracta jornalers durant tot el dia. Després, al final del dia, els paga el jornal.
És habitual que quan llegim la Bíblia la vinya s’identifiqui amb el Poble de Déu i l’amo del camp amb Déu. Per entendre aquesta paràbola caldria subratllar més com el text parla de l’esforç de l’amo perquè tothom vagi a treballar a la vinya mentre quedi temps. Surt a buscar jornalers fins a cinc vegades! La seva voluntat és que tothom estigui a la vinya. Déu crida insistentment, sense marginar ningú i mai no defalleix. Uns, els primers, responen de seguida, altres, els últims, tarden una mica més.
Qui són els primers? I els últims? En el temps de Jesús els últims serien els publicans i els pecadors, mentre que els primers serien els escribes i els fariseus. Quan s’escriu l’evangeli de Mateu cap a l’any 80, la situació ha canviat: els últims serien els qui provenien del paganisme, mentre que els primers serien els jueus que s’havien convertit. I ara? Hi hauríem de reflexionar seriosament.
La segona part de la paràbola ens ajuda a aquesta reflexió i ens dona la clau d’interpretació. És la part que ens impacta més. Fins i tot, ens costa d’entendre. La queixa dels primers és escandalosa: “Ens has fet igual als altres! Nosaltres som diferents! Ens mereixem més que els altres! Hem treballat més!” Hem de recordar que la relació amb Déu no és per mèrits. És per amor. Fixem-nos com el text remarca l’amor de Déu, la d’un amo generós. La generositat de Déu ultrapassa la lògica dels homes sobre com s’ha de retribuir. Els últims no han treballat menys per mandra o desvagament, sinó perquè han rebut la crida a última hora.
L’Església és una comunitat d’iguals. Tots som primers i últims al mateix temps, no hi ha cap diferència, tots som iguals. La crida al Regne, la crida a ser del Poble de Déu és gratuïta. Així doncs, la resposta a aquesta crida és desinteressada. Si fem els càlculs segons els mèrits creem desigualtats i desavinences. Treballar pel Regne no és per tenir una recompensa, és per donar fruit, per fer la voluntat de Déu, per servir.
Alegrem-nos de l’amor infinit de Déu, de l’amor que reben de franc els qui no el coneixien, i no oblidem que nosaltres també l’hem rebut. L’enveja no és una bona companyia. Jesús va començar a viure amb els seus deixebles una comunitat nova on ningú és més que l’altre.