En el seu missatge de la Quaresma d’enguany, el papa Francesc fa una crida a la conversió i assenyala la necessitat de caminar junts en l’esperança, temes clau del Sínode i de l’Any Jubilar. Vet aquí les preguntes: Com em deixo interpel·lar per la condició de pelegrí? Estic realment en camí o una mica paralitzat, estàtic, amb por i falta d’esperança; o satisfet en la meva zona de confort? Busco camins d’alliberament de les situacions de pecat i falta de dignitat? Seria un bon exercici quaresmal confrontar-se amb la realitat concreta d’algun migrant o pelegrí, i deixar que ens interpel·li, per descobrir el que Déu ens demana, per ser millors caminants cap a la casa del Pare. Aquest és un bon “examen” per al vianant.

En aquesta Quaresma, Déu ens demana que comprovem si en la nostra vida, en les nostres famílies, en els llocs on treballem, en les comunitats parroquials o religioses, som capaços de caminar amb els altres, d’escoltar, de vèncer la temptació de tancar-nos en la nostra autoreferencialitat. Preguntem-nos si som capaços de treballar junts com a bisbes, preveres, consagrats i laics, al servei del Regne de Déu; si tenim una actitud d’acollida, amb gestos concrets, cap a les persones que s’apropen a nosaltres i a tots els qui són lluny. És la conversió a la sinodalitat.

Preguntem-nos: tinc la convicció que Déu perdona els meus pecats, o em comporto com si pogués salvar-me tot sol? Anhelo la salvació i invoco l’ajut de Déu per acollir-la? Visc concretament l’esperança que m’ajuda a llegir els esdeveniments de la història i m’impulsa al compromís per la justícia, la fraternitat i la cura de la casa comuna, actuant de manera que ningú quedi enrere?