En aquests dies els alumnes de l’institut (musulmans, hindús i cristians) em demanen sovint que pregui per ells davant l’allau d’exàmens pel final de curs.
El papa Francesc més d’un cop ens va ensenyar que la pregària no és recitar com un papagai pregàries i novenes escrites que portem a sobre, moltes vegades fins i tot adobades amb una actitud malaltissa. No, germans, no és això! Si ho fem així, l’actitud que pensem és pietosa es pot convertir, com diu sant Joan de la Creu, amb golafreria espiritual, un dels set pecats capitals.
Pregar és un tu a tu amb Déu. És un moment de racionalitzar allò que és irracional, on podem trobar l’esguard més profund de la nostra ànima; és tornar a la infantesa, al bressol de casa nostra davant la llar de foc amb l’àvia; és refer els ponts trencats per les nostres indiferències, errors o mals humors, recosir la nuesa de les nostres fragilitats. És cercar una trobada confiada abans de l’alba, el que podem fer quan ja no hi ha res a fer, és entendre que tot és possible per obscur que sigui l’horitzó i viure des de l’esperança, que sempre tenim a la boca però no vivim.
És agermanar-nos amb aquell que pateix, el pobre, el desnonat, el malalt, el presoner; és viure el miracle de mirar l’altre quan creua la seva mirada amb mi.
La pregària és oferir-te per l’altre i a la vegada demanar que s’ofereixi per tu, essent per tant el contrari a la vanitat, és reconèixer a l’instant les teves mancances, resignar-te davant d’allò que voldries i no ha pogut ser.
És aprendre a oblidar, acceptar la derrota dels camins secundaris de la vida per donar pas a la teva dignitat. És viure la providència, deixar córrer la barca, lluitar i no donar-se per vençut.
És buscar la veritat quan tot sembla veritable i no ho és; és fer silenci on no n’hi ha i aprendre que sempre és un camí per ajudar-nos a entendre i estimar l’altre, per creure i voler ser practicant d’un món millor. Així que, estimat germà, prega per mi, que jo prego per tu.