Durant aquest mes de març Alfons Calderón, membre de l’àrea social i del grup de professionals de Cristianisme i Justícia, imparteix el curs Relacions internacionals: paradigmes per comprendre la realitat i no perdre l’esperança. Conversem amb ell sobre el conflicte a Ucraïna, que ja ha començat el segon any de guerra i sense un panorama de pau a curt termini.

En aquest conflicte internacional, què pot fer l’Església?

A nivell individual hi ha treballant cristians i entitats que acullen i ofereixen ajuda, sense oblidar-nos de la pregària! D’altra banda, la diplomàcia vaticana és de les més antigues del món, de les més preparades, de les que té més coneixement del món… crec que estan movent els fils com poden des de la Secretaria d’Estat vaticana per intentar construir ponts amb Rússia (que és difícil) i no tancar portes, per trobar vies de solució.

Com que Rússia és una part important del problema, ha de ser una part molt important de la solució. A més, el poble rus no té tota la culpa per molt que doni suport majoritàriament a Putin, en gran part perquè és una autocràcia i les comunicacions estan molt controlades i se silencia tot aquell que pensa diferent.

Si algú té experiència diplomàtica és el Vaticà i ho fa de la manera més eficaç possible i segurament de la manera més discreta: perseverant, de manera tranquil·la.

La diplomàcia és la gran derrotada?

En diplomàcia hi ha poques coses secretes, però moltes de discretes. Vull creure que la diplomàcia s’està movent, però perquè sigui eficaç Rússia ho ha de permetre i la Xina s’ha de sumar al carro, a més d’Europa, i els Estats Units s’han de comprometre i també ho ha de voler el govern ucraïnès.

Quan la diplomàcia falla, hi intervenen els exèrcits. Hem de procurar que els polítics no fallin, perquè els diplomàtics ja fan la seva feina.

Quan es va complir el primer any de guerra, el papa Francesc es va preguntar si s’havia fet prou per aturar la guerra. Quina seria la resposta?

Hi ha un gran causant de la guerra, Rússia, i una gran víctima principal: el poble ucraïnès. Però també són víctimes tots els soldats russos (no els mercenaris), que són obligats a anar al front. I una altra víctima és el món, perquè és un conflicte amb repercussió internacional molt gran.

Hi ha una cosa que el món podria fer i que no fa prou: estar unit. Rússia, amb el seu afany expansionista ha aconseguit unir Ucraïna, que abans de la invasió estava dividida; ha aconseguit unir la Unió Europea i també ha aconseguit revifar l’OTAN, que en paraules del president Macron estava en encefalograma pla.

“Hi ha una cosa que el món podria fer i que no fa prou: estar unit”

Qui falta per unir? La resta del món, sobretot la Xina. La Xina s’ha mostrat massa condescendent amb Rússia, condemna la invasió amb molts pal·liatius i molts països dependents de Rússia en el món en desenvolupament no han fet comú contra Rússia.

Occident podria haver estat una mica més sensible a Rússia, sense oblidar que qui ha creuat el llindar de les paraules a la guerra ha estat l’actual govern rus.

Abans de la guerra, Occident podria haver estat més sensible a determinats temes russos, però no oblidem que hi ha una escalada des del 2014, des de la invasió russa d’Ucraïna que Occident va condemnar verbalment però amb sancions econòmiques a Rússia molt petites…

La OTAN no ha iniciat aquesta guerra, ni l’ha provocada, tot i que sí que hauria pogut ser més sensible a Rússia.

El món hauria de dotar-se d’institucions internacionals amb més poder perquè l’ONU pot fer ben poc perquè el Consell de Seguretat està ocupat per cinc potències permanents amb dret a veto: Rússia, Estats Units, França, Regne Unit i la Xina.

Hauríem de ser més agosarats a l’hora de reformar les institucions.

Quin paper està tenint Europa?

Interessa que la Unió Europea sigui forta i tingui veu pròpia al marge dels Estats Units i això no ho aconseguirem fins que deixem de mirar-nos el melic. Aquest és el gran repte d’una aliança democràtica. Rússia és un poder imperial; Europa és un conjunt de països.

Com a europeus, hauríem d’entomar la defensa d’Europa i no subcontractar l’OTAN. Això ja s’ha intentat diferents cops, però sempre hi ha hagut algun país europeu que ha dit que no. Cada país s’hauria de sacrificar pel bé comú.

En relació amb els Estats Units, els seus interessos no són exactament els mateixos que els d’Europa. Els Estats Units no són un exemple en els darrers 30 anys de “fair play” en el tema de les relacions internacionals.

Convé recordar una cosa: és molt difícil i hi ha poquíssims exemples de guerra de dos països que siguin tots dos democràcies consolidades.

És interessant i important que per mantenir la pau en el món hi hagi cada cop més democràcies madures i consolidades.

Occident també ha d’entonar el mea culpa: va pel món donant lliçons i primer hauria de fer un exercici més humil i pensar que també pot aprendre dels altres.

El papa Francesc diu que ens trobem davant d’una Tercera Guerra Mundial. Comparteix aquesta percepció?

Jo crec que la guerra d’Ucraïna és una escalada molt seriosa. El Papa ha parlat moltíssims cops de la “martiritzada” Ucraïna, la qual cosa ens dona una idea del que està passant. Rússia és qui està esgrimint l’amenaça nuclear i això és molt perillós. M’horroritza la manca d’escrúpols per envair un país, on no importa el preu en vides humanes.

Si vols la pau, prepara’t per a la pau. L’estratègia de Rússia amb Occident en els darrers 15 anys ha estat anar dividint.

Preparar la pau significa cedir en allò no essencial, dialogar, perdonar l’enemic… si  les relacions són sobre el domini, el poder entre els pobles, no hi haurà pau. Si tractes l’altre com un súbdit al qual cal conquerir i no com un germà al qual cal estimar en la seva diferència i en els seus errors, no hi haurà pau. Això es pot aplicar a les relacions individuals i també a les internacionals.

M’agradaria esmentar dues frases del gran pensador rus, Tolstoi, que ha inspirat molts pacifistes: “No hi ha grandesa quan falta la senzillesa, la bondat i la veritat” i “L’amor s’oposa a la mort; l’amor és vida. L’amor és Déu”.

Hi ha qui parla d’una nova “guerra freda”…

No és una guerra entre blocs clàssica, penso. Però sí que hi ha elements que defineixen el que vol Ucraïna en aquest moment i el que vol Rússia: una ànsia de llibertat i l’autoritarisme, respectivament.

Qui hi ha darrera de l’autoritarisme, qui propugna un ordre mundial diferent? La Xina i Rússia, principalment, i alguns països que poden estar en aquesta òrbita.

Quan Rússia i la Xina demanen un nou ordre internacional, en algunes coses tenen raó perquè és massa eurocèntric i, fins i tot, cristianocèntric.

El nou ordre hauria d’obrir-se a cultures asiàtiques, a formes de fe diferents, ampliar el Consell de Seguretat de l’ONU… però quan la Xina i Rússia reclamen un nou ordre internacional els agradaria que la democràcia i els drets humans no tinguessin tant de pes i que formes de govern, com l’autocràcia, per no dir dictadura, tinguessin més força.

Occident hauria d’afinar perquè molts cops és cínic, hipòcrita…

“Quan Rússia i la Xina demanen un nou ordre internacional, en algunes coses tenen raó perquè és massa eurocèntric i, fins i tot, cristianocèntric”

Per on passen les solucions per a aquesta guerra?

Passen per continuar ajudant, amb paciència, amb unitat, amb convicció, amb voluntat de diàleg, amb enginy… si volem ser facilitadors de pau, cal ser molt creatius i avançar pas a pas; crear solidaritats; demanar que s’apliqui el dret humanitari, que hi hagi intercanvi de presoners, que no es bloquegin les exportacions de blat d’Ucraïna.

No es tracta d’humiliar Rússia, sinó que Rússia pugui tornar al camí del diàleg.

Que hi hagi estructures a nivell mundial que siguin capaces d’implementar justícia, però ningú no vol cedir àrees de sobirania per crear entitats supranacionals.

“No es tracta d’humiliar Rússia, sinó que Rússia pugui tornar al camí del diàleg”

La pau s’aconsegueix amb diàleg i això ho ha dit el Papa molts cops.

En l’equació final de la solució hauria d’haver-hi garantida la llibertat i la seguretat d’Ucraïna; garantir el respecte al dret internacional que reclama sobretot la Unió Europea; respectar i vetllar per una cosa en la qual Rússia té molt d’interès: l’honor, la dignitat, i hem de pensar com afecta aquest conflicte a nivell internacional, al comerç.

Si es vol arribar a un acord de pau, les dues parts han de cedir en alguna cosa amb el suport de la resta del món, on la Xina i els Estats Units tenen un pes important. Tant de bo tinguéssim una ONU que tingués en compte la diversitat mundial, la distribució més equitativa del poder… però per això, cinc països haurien de cedir…