Tots els cristians, per la nostra condició de batejats, compartim la missió d’anunciar i construir el Regne de Déu: ja sigui a prop nostre (feina, família, amics…) ja sigui als confins de la terra, tal com fan els missioners. En el Congrés Nacional de Vocacions, celebrat a Madrid del 7 al 9 de febrer, s’ha fet ben explícita aquesta pluralitat de vocacions: “L’Església és una gran família vocacional, on conviuen diverses vocacions: laical, sacerdotal i consagrada, cadascuna amb la seva riquesa i especificitat.”
Descobrir la pròpia vocació és un camí llarg, a voltes sorprenent, que requereix atenció, escolta, acceptació i acompanyament. Però la primera pregunta que ens hem de fer com a cristians és justament la que plantejava el lema del Congrés: “Per a qui soc?” És aleshores que descobrim, com diu el papa Francesc, que som per a Déu, sens dubte, “però Ell va voler que siguis també per als altres, i va posar en tu moltes qualitats, inclinacions, dons i carismes que no són per a tu, sinó per a altres” (n. 286 Christus vivit).
Ser per als altres vol dir no defugir les situacions de patiment que ens envolten. En el seu missatge adreçat al Congrés de Vocacions, el papa Francesc es referia a la dana de València, al volcà de La Palma i a l’arribada dels migrants, per destacar tants testimonis de solidaritat que no han dubtat a posar-se mans a l’obra. Posem, doncs, totes les vocacions al servei dels germans més necessitats. Només així construirem el Regne de Déu aquí a la terra.
