Els pelegrinatges són tan antics com el desig de l’ésser humà d’emprendre un camí per dur a terme una experiència espiritual, interior. De fet, la recerca de Déu que es fa en el fons del cor admet moltes traduccions. Hi ha qui escriu la Història d’una ànima com santa Teresa de l’Infant Jesús o el Diari d’una ànima com sant Joan XXIII, o bé escriu una autobiografia, com sant Agustí amb les Confessions, o bé redacta un poema en forma de Càntic espiritual com Ausiàs March, que és una lectura de la pròpia intimitat en diàleg amb Déu, o bé, com sant Joan de la Creu, que dona aquest mateix nom a un poema místic, ple de referències a l’anhel de trobar-se amb la Font de tota joia. El beat Ramon Llull escriu una autobiogràfica Vida coetània, però sobretot s’expressa en el Llibre d’Amic e Amat, un diàleg entre Déu i l’ésser humà, una fita en la història de la mística.

A més, però, de la literatura, el camí interior es pot resseguir gràcies a les arts plàstiques, com la pintura transfigurada del beat Fra Angelico, la música intrínsecament espiritual de Joan Sebastià Bach, l’escultura traspassada d’unció, com La Pietat de Miquel Àngel a Sant Pere del Vaticà o el Sant Crist de Cellini que es conserva a l’Escorial, o l’arquitectura, com la basílica de la Sagrada Família de Barcelona, la nova Jerusalem, que Antoni Gaudí planta a la terra perquè s’elevi fins al cel. Els llenguatges són diversos, però darrere d’ells hi ha un desig similar: traduir de manera literària, plàstica o sonora un trajecte interior que fa de la vida un pelegrinatge, i fa del pelegrinatge un paradigma de vida.  

Els pelegrinatges responen a itineraris, tant físics i mentals com espirituals. Adreçar-se a un punt llunyà del lloc on habitualment es viu significa cobrir una distància, esmerçar temps i energies per a fer-ho, dedicar una part de la vida a un llarg desplaçament, cosa que implica temps. Aquesta constatació porta a concloure que un pelegrinatge comença paradoxalment amb una aturada, és a dir, amb una pausa, que inclou reflexió i preparació. Abans d’iniciar un nou camí cal deixar de fer el camí que fins ara es duia a terme. No es comença res si no s’acaba amb allò que es feia abans. Un pelegrinatge, quan ho és de debò, demana deturar-se abans d’emprendre’l. És el moment del canvi de ruta. És el temps de començar a trobar-se amb un mateix, d’efectuar una mirada interior, potser encara incipient, i d’atansar-se a Déu. Lentament, el pelegrinatge esdevé un aprenentatge, no en termes de pura autogestió del temps, sinó en termes de deseiximent del propi jo. Un pelegrinatge sempre s’inicia amb una lluita contra l’afirmació d’un mateix. El primer fruit del pelegrinatge és trencar la dinàmica habitual, la que porta a donar voltes sobre la pròpia persona, els propis desigs, els propis afanys.

Els pelegrinatges responen a itineraris, tant físics i mentals com espirituals. Adreçar-se a un punt llunyà del lloc on habitualment es viu significa cobrir una distància, esmerçar temps i energies per a fer-ho, dedicar una part de la vida a un llarg desplaçament, cosa que implica temps

Aleshores, quan el pelegrinatge exterior respon realment a un pelegrinatge interior, ve el moment de les sorpreses. Una sorpresa acostuma a ser fruit d’un fet no controlat. Pot ser que estigui preparada personalment, o bé que sorgeixi per un motiu sobtat. Em refereixo a la sorpresa que provoca una reacció extraordinària i que es produeix en el marc d’un camí que va pujant d’intensitat. El qui pelegrina va guanyant en consciència i claredat en relació a la pròpia persona, i a mida que el pelegrinatge avança, augmenta la llum dins el cor. L’augment de claror no és fruit, però, d’un simple autoconeixement. El camí espiritual es fa amb l’escolta de la Paraula de Déu, amb la pregària que és la resposta a aquesta Paraula, amb la relació fraterna que s’estableix amb les altres persones que peregrinen, amb la consciència de fer camí i no simplement d’acumular etapes. L’atenció a la sorpresa és molt necessària, perquè de vegades Déu es manifesta en coses que són petites però que estan carregades de significació. Una emoció interior que ve de l’Esperit, una paraula amiga, un gest amable, la natura que es mostra amb tota la seva força o la seva dolçor, tot plegat pot trucar a la porta del cor i obrir-hi una escletxa, gran o petita, de llum. El pelegrinatge és propens a les sorpreses. Cal estar-hi atent.  

Però el camí pot resultar feixuc, fins i tot dur. Llavors arriba el moment de superar les contrarietats, els moments difícils, les ensopegades no desitjades. Un camí pot presentar-se de moltes maneres. Hi ha rutes que són còmodes i altres que demanen més esforç. Hi ha sendes que són costerudes i n’hi ha que planegen i no fatiguen. En un camí hi ha de tot. El profeta Isaïes esmenta una veu que crida i convida a preparar el camí del Senyor, a fer del pelegrinatge un espai de conversió a Déu i a la seva misericòrdia. I explica en què consisteix aquesta conversió: “s’alçaran les fondalades, s’abaixaran les muntanyes i els turons, el terreny escabrós serà una plana, i la serralada, una ampla vall” (40,4). Convertir-se vol dir seguir els camins que Déu ens indica i pels quals ens convida a passar. Nosaltres no som capaços de fer que s’alci una fondalada o convertir una serralada en una ampla vall. Això és obra del Senyor, és la novetat que ell introdueix en la nostra vida. Allò que ens pertoca és fer camí, però no el podem fer sense la seva ajuda, sense que ell ens aplani la ruta. Nosaltres, pel nostre cantó, abandonem tot sentiment d’altivesa i passem pel camí del seguiment de Jesús, com van fer els deixebles a Galilea i a Judea, mentre caminaven amb ell. Superar les dificultats del camí vol dir que ens adonem d’allò que Déu fa per nosaltres, i que acollim el guiatge de Jesús que ens va al davant i ens assenyala el camí de l’Evangeli.

Hi ha rutes que són còmodes i altres que demanen més esforç. Hi ha sendes que són costerudes i n’hi ha que planegen i no fatiguen. En un camí hi ha de tot

Mentre caminem i som pelegrins, podem ser objecte de temptacions. La més freqüent és la d’afluixar en l’entusiasme inicial i caure en un sentiment d’inutilitat d’allò que s’està fent. Un pelegrinatge pot canviar de signe i convertir-se en una cosa que té menys sentit del que s’havia pensat. Aleshores, el qui fa l’itinerari espiritual de renovació del propi cor, passa per moments d’escepticisme sobre la pròpia tria. Potser no abandonarà però sí que caurà en la temptació del desànim, com si no valgués la pena la lluita per a trobar Déu o tornar a ell, i girar-se envers la seva misericòrdia. També pot succeir que el passat que havíem deixat enrere aparegui una altra vegada en forma de nostàlgia: les olles d’Egipte sempre atrauen quan es camina pel desert i la terra promesa encara és lluny. Per això, cal no defallir davant l’accídia o tristesa, que és la temptació més habitual i més enverinada. La temptació es presenta sovint com un esdeveniment determinant quan de fet no ho és. Es tracta d’una cortina de fum que pretén fer creure que tot és fosc, quan de fet no manca la claror, la llum divina, malgrat una cortina tenebrosa. La temptació del pelegrí existeix per a ser vençuda i apartada. La força de Déu és molt més gran que qualsevol sol·licitació que vingui d’un lloc dubtós i ambigu. El pelegrí s’enforteix amb els mitjans espirituals de què disposa, sobretot amb el convenciment que no li mancarà la companyia del Senyor Jesucrist.  

Sobretot, és l’alegria de la meta allò que motiva el pelegrí a continuar avançant. I aquesta alegria es concreta en l’experiència del perdó. Tot pelegrinatge culmina amb la descoberta de la misericòrdia de Déu, real, quasi tangible, que penetra les fibres interiors del pelegrí i el porta a experimentar que està en mans del Pare. Com el fill petit de la paràbola, el pelegrí rep una abraçada que li fa recordar tot el seu pelegrinatge, tot el camí que ha fet sense que res no el deturés. El camí que ha recorregut el mena a considerar tota la seva vida, els moments en què ha preferit l’alegria fugissera a l’alegria permanent i sòlida, i també els moments en què no s’ha fiat prou d’aquell que sempre l’havia esperat. Ara, però, el pelegrí s’atansa a rebre l’abraçada del Pare que li dona l’Església acollint-lo entre els seus fills que tasten la gràcia del perdó mitjançant el sagrament que reconcilia i reintegra en la comunió plena dels fills i filles de Déu. L’entrada a la porta santa esdevé un pas per la llinda de l’amor de Déu que es concreta en els sagraments de la penitència i de l’eucaristia. El pelegrí veu acomplert el seu desig profund. S’ha convertit en un pelegrí de l’esperança. Així ho ha volgut el Papa Francesc en aquest Any Sant, posat sota el lema Spes non confundit, l’esperança no enganya (Romans 5,5).