La primera carta als Corintis revela les tensions internes que soscavaven la comunitat de Corint, caracteritzades per rivalitats i conflictes. Pau respon a aquestes divisions contrastant la falsa saviesa amb la veritable: la saviesa del món, plena d’especulacions i retòrica buida, davant de la saviesa de Déu, que s’encarna en Crist Jesús.
“Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als pagans, una insensatesa. Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com pagans” (1Co 1,22-24).
La creu de Crist, paradoxalment, és vista com un escàndol i una insensatesa per uns, però és el mitjà de salvació per a d’altres. Aquesta concepció contrasta fortament amb la cultura grega, on Pau predicava. Els grecs entenien la saviesa com un logos masculí. A Israel, segons l’Antic Testament, la saviesa no es limitava al coneixement racional, sinó que incloïa elements existencials i vivencials que impregnaven tota la vida humana, reflectint la paradoxa de la vida mateixa.
La saviesa de Déu no es manifesta en proeses glorioses o ensenyaments esotèrics que agraden als homes, sinó en la creu. En l’aparent fragilitat i derrota, la saviesa de Déu supera totes les formes de saviesa humana. Crist crucificat encarna la saviesa divina.