Potser és la meva edat o la força que per a mi ha tingut sempre la paraula, però em crida l’atenció el fet que observo en la majoria dels ponents: la necessitat de fer servir la imatge en el seu discurs. Ha contribuït molt a aquest fenomen la utilització de les conferències en línia que, a partir de la pandèmia, s’han divulgat més.

Llegir i escriure, dues vessants d’una mateixa joia: la paraula. “En el principi és la Paraula.” Si Déu fet home es defineix com la Paraula, vol dir que la “comunicació” és el centre de la facultat humana més pregona. Quan és Déu el que es vol comunicar amb l’home es fa “Paraula”, verb encarnat i així es fa entenedor.

Els que tenim el goig d’apropar-nos a Déu mitjançant el Verb, ens apropem a l’amor des de la seva arrel més pregona i, al mateix temps, més entenedora per a la nostra ment. Déu fet home, de la nostra carn, i fet Paraula, comunicació, que ens parla del Pare i ens hi remet.

És veritat que la “imatge” té una força comunicativa molt gran i potser avui dia més, però em sabria molt greu que li tragués el lloc, el primer lloc, a la “paraula” manifestació única i meravellosa de l’ésser humà que el diferencia de tots els altres ésser vius. La paraula, el vehicle insuperable de les idees o conceptes que ens enriqueixen.

Des d’aquest humil lloc d’expressió, reivindico la força i el poder de la paraula per transmetre: riquesa humana, amor, compassió, bondat, saviesa. I mai odi, venjança, calúmnia o simple crítica. Paraula que enriqueix i no deteriora la convivència. Paraula que regala vida, notícies, alegries o dolors, però que surt des d’un cor bo i una ment sana. Una paraula així és un dels vincles fonamentals per a la convivència humà, per a la cultura, per a l’entreteniment, l’amistat i fins i tot per a la relació amb Déu. La força increïble de la paraula!